Josep Maria Ribaudí i Martí

Per adaptar aquesta novel·la, una de les millors mai escrites en català, perquè la cosa és complicada, pel tema i pel llenguatge. Muntada en tres parts, la primera en el front aragonès, la segona a la rera guàrdia de Barcelona i la tercera tornada al front. La peça comença potser massa carregada de simbologies, però se’n va sortint. A la segona part fa un canvi important i es torna més intimista, i a la tercera tornem  a la guerra amb la desfeta del front d’aragó i la fugida de les tropes republicanes, La primera part potser peca una mica masa de simbologies, però a la segona agafa un to intimista molt adequat al que s’exposa i la tercera torna al […]

Perquè és un tipus de teatre molt actual que trenca tota mena d’esquemes, però fet amb el rigor i la professionalitat que es mereix qualsevol obra. Penso que els autors i a la vegada intèrprets ens enganyen voluntàriament amb el títol i les referències —Durrenmatt i Lars Von Trier—, es recreen en la conya fina de situacions inversemblants i a la vegada ens mostren descarnadament la incomunicació que sofrim per culpa de… ves a saber què, però també les ganes de comunicar-se d’altres, com es fa palès en el diàleg impossible del que no parla espanyol amb el que no te idea d’anglès. Aquesta part de l’obra és d’ells o de Charlie Rivel? Llegiu-ne més.

Perquè està fet amb esquemes que penso que ja estan superats, tan pel que fa al llibret i les lletres com per la música. Les interpretacions no han estat malament, tot i que es nota que hi ha intèrprets que estan més preparats pel musical que altres. Penso que la orquestració no és bona. Ens hem fet un tip de piano i de cello, percussió i guitarra pràcticament no n’hem tastat. Això ha fet la música un pèl avorrida, segons la meva opinió. Les històries han evolucionat també amb un esquema superat: passa una cosa, l’expliquen i ens posem a cantar. Dejà vu.

Perquè ens parla de perdedors; coneixeu un tema de més actualitat? Ivan Morales, al davant de Prisamata, ha trenat una història amb una gent ben galdosa, però ha estat capaç de deixar-nos un missatge d’esperança, d’amor. Amb un guió acuradíssim ens ha parlat de la noia jove apallissada, de l’acollida de la mare a qui feia anys que no veia que ara comparteix pis amb un pringat de nom Dylan Bravo. Us sona el nom? Escel·lent obra escrita i dirigida pel mateix Morales amb unes actuacions magistrals de Anna Azcona, Clàudia Benito i Manel Sans. Escenografia i il·luminació de premi. Felicitats! (continua llegint… http://bit.ly/1JsUOtC)

O sigui que el personatge fagocita a la persona, a l’actor, i és una llàstima perquè Rafael Álvarez en sap molt de l’ofici d’actor i a més és una força de la naturalesa, però s’està estancant i abusa dels hay nivel i lo estoy superando i de repetir coletillas quan el públic li riu desmesuradament les gràcies i això li fa perdre el fil de la història. Jo n’era un gran admirador, però em temo que li ha arribat el moment de buscar-se un director que el marqui. La posada en escena d’aquest espectacle és molt bona i hi ha moment en que és molt agut i divertit perquè tot i els defectes que he esmentat, continua sent un crack.