Josep Maria Ribaudí i Martí

Perquè Cesc Gay fins ara només havia escrit i dirigit pel cine i la tele, però avui s’ha estrenat en teatre, amb una comèdia (gènere gens fàcil) i ho ha fet bé, amb bona nota. Dos matrimonis veïns es troben per un sopar informal. Els uns passen per un mal moment i els altres passen… per tot arreu i el que havia de ser un sopar de pica-pica acaba picant per esferes impensables. Un càsting encertat i una bona direcció ha permès als quatre intèrprets un bon resultat. Nit d’estrena en un Romea amb públic fins al pis de dalt (en sintonia amb el títol de l’obra).

No és molt més per la quantitat de personatges que hi surten, la nena, la mare, la companya de presó, l’amiga, el nòvio, el taxista… i perquè demana de l’actriu una varietat de registres que al final sembla una obra coral. Hi ha dues històries entrellaçades en el temps i ni els seus personatges saben perquè. Una trama complicada, però no t’has de amoinar, t’has de deixar emportar pels sentiments que et desperta. Una obra dura que si no estigués tan ben dirigida i interpretada, ens ho passaríem malament. Ara, en canvi, ha estat un plaer. Ens hem emocionat i hem patit, però ha estat un premi. Hostitu, jo sempre vull veure obres d’aquesta qualitat!

No és Parsifal, només és una opereta, però es posa bé, és digestiva, no demana esforços per part de l’espectador, i diverteix. Carpe diem. David Pintó li han donat la volta a un conte de Schnitzler i n’ha fet un divertimento, una joguina amb molt bona música. Teatre sense complicacions (per al espectador), amb una posada en escena simple però efectiva, un suport musical mínim, però de molta qualitat (piano i violí) i uns actors que s’han deixat la pell explicant-nos com van matar l’avorriment canviant la roba de burgesos per la de menestrals… i caient a les xarxes de l’amor.  Res de nou, però molt ben dit.

Un eufemisme per no anomenar dictadura als set anys de terror que va passar l’Argentina en mans de la junta militar. Aquesta és una obra política que vol “reparar” la crema del teatre El Picadero, regentat per una colla de comunistes, assemblearis i homosexuals, segons l’ex-general responsable dels fets, que és entrevistat per una cadena de TV i tot i que el militar ja està mig gagà, no pot (ni vol) amagar la ideologia que el va portar a col·laborar. Ara, privat de llibertat, encara no entén que hi fa tancat en una mierda de cárcel, donde dan una mierda de comida y comparte con una mierda de compañeros, i jo dic, metafòricament perquè tot i que va passar ara […]

És el recorregut que ha fet aquesta obra mestra d’Ettore Scola i el seu inseparable guionista Ruggero Maccari, on veiem a dues persones que aprofitant que estan “soles” a la ciutat, es confessen l’un a l’altra i fan una mena de catarsi que els canvia la vida. Molt fidel a la peli, quasi seqüència a seqüència, des del meu punt de vista ha patit d’una certa lentitud que l’ha llastrat i en determinants moments l’ha fet una mica pesada. Per culpa d’això penso que la parella d’actors no s’ha pogut lluir com tots esperàvem. La Biblioteca plena a vessar. Llegiu-ne més.