Josep Maria Ribaudí i Martí

És el que m’ha semblat aquesta obra, com si s’hagués escrit a corre-cuita, sense valorar els elements que conflueixen a la trama principal. Dramatismes portats al extrem i que no aporten res. Vaig quedar parat perquè de Quique Culebras he vist coses molt bones. Llàstima. Llegiu-ne més.

Potser massa per anar a passar comptes, però això és el que fa una de les dues dones, l’esposa, anant a veure l’amant del seu marit. Ara totes dues han estat abandonades; el mascle ha aixecat el vol amb una joveneta, lluny, molt lluny. D’aquesta llarga i penosa conversa aniran sortint coses, perquè compartir home al llarg de 25 anys… anava a dir un disbarat: “uneix molt”, però no. Llegiu-ne més.

Però tampoc tan fluixa com alguns l’han qualificat. Un repàs als  més aclamats autors nord americans del primer quart de segle XX. Més que de l’American Dream, l’obra parla dels dies post crac del 29, o sigui de les males collites, els desnonaments per part dels bancs, l’enderrocament de granges i les emigracions cap a California: El raïm de la ira (Steinbeck), La Ruta del Tabac (Caldwell) o Carnivale (la sèrie de TV de Daniel Knauf, imprescindible). Tarrasón ha fet un ‘melting pot’  amb autors de l’època i ha situat una selecció de personatges en un drugstore patètic en mig del desert on només hi habiten perdedors. En algunes històries se n’ha sortit més bé que en altres, però de fracàs res.

… que no m’ha agradat. No m’he cregut quasi res, encara no sé si perquè aquests romàntics no són els meus preferits, o per culpa de l’enfocament que hi ha donat la directora Natalia Menéndez, que he trobat banal i amb un munt d’afegits que a mi no m’han aportat res —xarxa, acròbates, coses peludes…—, excepte una escenografia luxosa. Part dels personatges han actuat de manera exagerada; dit clar i català: han fet el ruc, i penso que això ha perjudicat l’obra, ja de per si molt carrinclona —i per favor que ningú s’ofengui—. No podia parar de pensar en Martínez i Pérez fent l’Encarregat de Pinter —del millor dels últims anys— i aquí…

Doncs massa no ho sé, però si sé que la María Jerez ens ha divertit amb el seu espectacle fresc i desinhibit de titells barbie. No coneixíeu aquesta especialitat? Doncs existeix, i a més ho ha fet combinant a la vegada un llenguatge teatral i cinematogràfic. Ens ha interpretat diverses escenes de novel·la negre per acabar amb l’Home Invisible de Wells, i hem vist com el ganivet s’enlairava sol, amunt, amunt, fins a descarregar-se damunt la víctima; el xiscle ha sigut esgarrifós. Si a un espectacle com aquest no hi aneu nets de pensament i hi voleu buscar segones i terceres lectures, vosaltres mateixos. Ara, us puc jurar que no us ho passareu ni la meitat de bé, per excés […]