Josep Maria Ribaudí i Martí

Sí, ets gran perquè vas fer un teatre divertit, proper al poble, amb reminiscències de la Commedia dell’ Arte i a la vegada seriós i crític. Penso que aquesta és l’obra més esbojarrada de l’autor (de les que conec). Te una primera part genial amb una confrontació dialèctica entre el director dels còmics i el prefecte de la província, i una segona desmarxada amb una desfilada de personatges impagables: el capellà trabucaire, el metge, la mestre del poble… No hi ha res sobrer: personatges ben perfilats, situacions divertides… l’Eduardo era un geni i Homar ho ha dirigit a la perfecció i, com és lògic, els actors n’han fet una creació, tots. Felicitats! D’aquesta posada en escena se’n parlarà, i bé.

Perquè ho diu el DNI? I si no t’identifiques amb un gènere que no és el que el teu cos determina? No tot és blanc o negre, vaja quasi res, i d’això va aquesta peça que penso que és més que un musical. A partir d’una idea de les germanes Peya, Miriam Escurriola i textos de Marc Rosich, els de l’Era dels Impuxibles han bastit un espectacle de categoria: música, dansa i text amb un plantejament molt atractiu i força arriscat. L’Albert no fa massa era la Berta i ara, mentre la policia de l’aeroport intenta aclarir “què és” reflexiona sobre els fets més rellevants de la seva vida. Finalment les seves dues parts (femenina i masculina) arriben a un […]

Em sembla que ha estat la manera en que la dramaturga ha plantejat la obra (a no ser que en la adaptació l’hagin manipulat). Quatre alumnes s’apunten en un taller de teatre al centre cívic del poble. La professora proposa un moviment, un alumne el copia, com si fos un mirall i el transforma, i així succesivament fins que tots els components de la classe hagin fet de tothom i d’ells mateixos a la vegada, i amb aquest joc van sortint coses i coses… A mi m’han pesat els continuats talls a que ha estat sotmesa la representació i a pesar de la bona direcció i les magnífiques actuacions, m’he avorrit.

Perquè penso que hi ha hagut una correcte direcció de Teresa Vilardell, bona interpretació de Marc Martínez, l’escenografia, la il·luminació, tot bé, però… a mi personalment no m’ha arribat. I això que vol dir? Doncs que no m’hi he sentit involucrat i al final m’he avorrit. Potser no és tan fàcil traslladar un relat en peça de teatre, i més d’Strindberg, que quan va escriure aquesta mena de memòries ja estava molt cremat. Potser és un problema meu, però a partir dels primer 10 minuts (penso que ha començat bé) ja no m’ha fet vibrar. Per això la valoro a la meitat del barem, perquè no puc ser massa objectiu.

Doncs comencen amb una cosa i ens en anem a l’altra, cosa que personalment agraeixo. Lucy Prebble, joveníssima escriptora anglesa, sap el que es fa com a dramaturga i la Carol López com a directora; ja l’enyoràvem. Un noi i una noia tancats quatre setmanes per un experiment científic per provar un medicament antidepresiu. El director del projecte és inflexible, però la doctora que els porta pateix el mateix problema i és més comprensiva. Molt bona escenografia amb una Beckett a tres bandes, il·luminació, direcció i interpretació dels quatre actors. Potser li han sobrat 10 minutets, però això és pecata minuta.