Josep Maria Ribaudí i Martí

Penso que estic utilitzant la paraula justa perquè els quatre actors de la cia. de la Rosa, emulant la Commedia dell’Arte i a partir d’un fil argumental ben prim (tampoc fa falta més) ploren, riuen, canten, s’empaiten, simulen ser altres personatges i transiten de la Venècia del settecento a la Ctalunya actual sense cap mena de problema. Amb una posada en escena mínima (una cortina de fons per la que entraven i sortien) ens han fet creure que el fill era el metge, i la princesa un capità, i com que a aquest estil de teatre s’hi val a tot, han aturat l’obra i han fet cagar el tió, sense manies, sí senyor! Llegir-ne més.

Exacte, l’altra autor anglès de la època Elisabetiana, també amb una obra històrica, però amb una posada en escena contemporània. El Tanta a escenari pelat, només un gronxador penjat al mig de l’escenari que ha fet de tro, de forca i alguna cosa més. Molt bona idea. L’obra amb direcció de Roberto Romei, modernitzada per Marc Rosich i amb picades d’ull a l’actualitat del nostre país, com obrir els llums de la sala i oferir una roda de premsa… sense preguntes. Bona direcció; potser en l’últim terç decau, però es recupera. Nit d’estrena i el Tantarantana ple com un ou. A la sortida copa de vi i un pica-pica. Llegiu-ne més.

Molt ben fet, per cert, tal com han de ser les acusacions. Sense escriure ni una línia fora del que es va dir al interrogatori que el jutge Ruz li va fer al tresorer i gerent del PP Bárcenas, Jordi Casanovas ha muntat una peça teatral de mèrit, mesurada i respectuosa amb la realitat. Una realitat que segurament personatges tan foscos i fills de PPuta com Mariano Rajoy i Dolores de Cospedal negaran, però qui se’ls creu? Amb una dramatúrgia molt ben portada i una direcció precisa d’Alberto Sanjuan (Animalario) l’obra ha fluit sense entrebancs, com una seda. Bones interpretacions, il·luminació, vestuari i posada en escena impecables. És pot demanar més? Llegiu-ne més.

És el que tenen els clàssics, que es deixen interpretar de moltes maneres i una d’elles és reinventar-los, i en això la companyia Dei Furbi, sota la batuta de Gemma Beltran, en son mestres. Han agafat les tres òperes que el geni de Salzburg va fer a partir de llibrets de Da Ponte (Les Noces de Fígaro, Don Giovanni i Così Fan Tutte), s’han apropiat de parts, les han enllaçat com els ha semblat, les han traduït al català, els hi han posat afegitons aclaridors i divertits, i ho han cantat i ho han ballat i ho han interpretat de manera meravellosa. Si hi afegiu una bona escenografia i il·luminació no podeu demanar res més… Bé, que el tió us […]

… a l’octubre del 2013 al Temporada Alta, però avui l’he volgut veure des d’altres angles i dono fe que ha valgut la pena. Avui m’he fixat en aspectes del vestuari, la posada en escena, la il·luminació i m’he oblidat de la pantalla de sobretitulació. He observat amb lupa la minyoneta, el porter del palazzo, la veïna que tira les cartes, però en realitat es tira al personal perquè fa de prostituta i principalment l’expressió corporal i les cares del Toni i Peppe Servillo, germans a la vida real i germans en aquesta ficció.. Redéu quins grans actors i que bé m’ho he passat! Llegiu-ne més.