Josep Maria Ribaudí i Martí

… que tiri la primera pedra. Això ja es va dir fa més de dos mil anys, però en realitat està vigent, encara que ara en contes de pedres es tirin coses pitjors. Wilhelm Furtwängler, gran director d’orquestra alemany, potser el millor de tots els temps, va ser acusat de col·laboracionisme amb el règim nazi i d’això va l’obra que Ronal Harwood va escriure l’any 1960. El director no va fugir d’Alemanya i es va quedar per col·laborar? Ho va fer per preservar la cultura del seu país? Amb una excel.lent posada en escena i bona direcció de Josep M. Pou, el dilema està servit. Aneu-la a veure i preneu partit (si teniu valor per fer-ho). Llegiu-ne més.

Val la pena perquè és una obra molt recomanable posada en escena magistralment per La Ruta 40 amb la direcció d’Albert Díaz. Entrareu en una mena de túnel del temps que al llarg de noranta anys, i passant del segle XIX al XX, en que una família celebra el (els) sopar de Nadal. que sempre comencen igual: “el sermó del pastor aquest any m’ha emocionat i m’ha fet saltar les llàgrimes” diu la mestressa de la casa. Amb una posada en escena senzilla i molt efectiva, els actors s’han mogut lenta i equilibradament en un món que ja no existeix i potser ja ni aleshores existia.

Penso que no li ha provat massa aquest salt de 250 anys a aquest Misantrop. Tot ha estat molt bé en aquesta adaptació, posada en escena, il·luminació… però a mi m’ha grinyolat una mica aquest salt a l’època actual. Penso que hi ha autors més universals (en el temps) que d’altres. Shakespeare per a mi n’és un exemple i de Molière no n’estic tan segur. La moral d’avui i la de meitat del XVII és molt diferent. Tot i així les persones que omplien la Sala Fabià Puigserver han aplaudit molt, i jo me n’alegro de cor.

I això de la òpera líquida no es deu haver inventat per a mi. Aquest Dido i Enees de nom llarg, llarguíssim vol ser una relectura del llibre IV de l’Eneida de Virgili en clau contemporània, o sigui Unió Europea, mercats, etc… Jo estic obert a tot, però em sembla que aquesta vegada s’ha especulat massa, fins a arribar a aquell punt que alguns filòsofs etiqueten com a “palla mental”. Bona posada en escena, bons intèrprets, però la resta… Em dona la impressió que quatre compositors diferents són massa penya per una sola obra.

Valent perquè si els responsables fossin acomodaticis i murris s’haurien plantejat imprimir una revista porno que amb un parell de mascles ensenyant el cul de davant i dues femelles el de darrera tirarien endavant un projecte “cultural” que pagaria un 4% d’IVA. Valent perquè no és fàcil muntar una història, posar-hi música, músics i cantants, obrir portes i que funcioni. I doncs, anàvem pets? No, hi creien i se la van jugar, i se’n van sortir. Potser ja heu fet tard, però no defalliu, intenteu trobar entrades al Círcol Maldà per aquest espectacle, Mares i Filles, un musical de petit format en que l’únic petit és el format; el demés és gran, gran…