Josep Maria Ribaudí i Martí

I els secrets familiars no són ni petits ni grossos, són els seus, exclusius. Sera Sánchez, l’autor i director, ha sabut transmetre la problemàtica familiar amb naturalitat i bon ofici. Les tres germanes continuen la tradició familiar de comunicar-se les coses importants en paperets que tanquen en una capsa i que quan es troben llegeixen juntes, però el que ha passat ara ultrapassa el que fins ara es podia considerar un joc de criatures. Molt bona direcció que ha portat a una excel·lent interpretació del trio actoral. Llegir més.

Ni tots els actors són capaços de fer-se sentir bé a la Biblioteca. El Timó d’Atenes que ha inaugurat el Festival Shakespeare m’ha avorrit. L’he trobat llarg i l’adaptació que se n’ha fet (Selvas – Pompermayer) desafortunada. Ha començat bé, però amb l’aparició del Cobrador del Frac ha començat a grinyolar. A més la Biblioteca continua tenint problemes d’acústica. És un lloc preciós, però va ser construït com a sala d’hospital. Els de La Perla haurien de començar a pensar en solucions definitives. Llegiu-ne més.

A mi m’ha passat això, que per més que he intentat treure l’entrellat del que em volien comunicar, no me n’he sortit. Ni m’ha arribat, ni m’ha interessat ni m’ha produït la més mínima emoció. Ben presentada, però amb això no n’hi ha prou. Per mi una nit perduda. Llegiu-ne més.

Perquè a la protagonista de l’obra li passa i li fan de tot per culpa de néixer al cantó equivocat de la mar mediterrània. La Jbara és una adolescent molt bonica (encara que ella no ho sap) i de vegades aconsegueix un petit premi com una llaminadura a canvi de… prostituir-se. Una peça duríssima amb tocs que fan riure (per no plorar), molt ben dirigida per Magda Puyo. Un monòleg amb dues veus: Mireia Trias i Judith Farrés, excel·lents en tots els registres, i en toquen una pila. Adaptació de la novel·la de Saphia Azzeddine estrenada a Avinyó el 2009 i ara traduïda i adaptada per Puyo de manera exemplar. Per no perdre-se-la. Llegiu-ne més.

Sí, com diu el diccionari, d’una gosadia extraordinària muntar aquestes Comedias Bárbaras, perquè Valle-Inclán no te res de fàcil i per agrupar les tres obres s’han de tenir ben posats, però Ernesto Caballero no s’ha espantat i se n’ha sortit amb nota. Tot gira al voltant de don Juan Manuel Montenegro, cacic, senyor feudal, fill de puta, engegant amb Romance de Lobos i passejant-se després per Cara de Plata i Águila de Blasón. El muntatge és genial i la forma d’avançar per les tres obres un encert. Boníssima direcció que ha portat a la companyia (23 actors) a l’excel·lència. Escenografia, il·luminació, vestuari, moviment d’actors, tot genial. No badeu i compreu ja les entrades. Llegiu-ne més.