Josep Maria Ribaudí i Martí

Perquè ens has tornat a fer posar la pell de gallina amb la teva direcció de l’orquestra de les Glòries Catalanes. És igual que no us agradi —o us penseu que no us agrada— la sarsuela, aquest gènere lleuger que tan de moda va estar entre l’últim terç del XIX i la primera meitat del XX. Aneu al TNC —encara teniu temps fins el dia 5— i els ulls us faran pampellugues perquè el que hi veureu i escoltareu és més que una sessió de sarsuela en concert. A part del rigor de l’execució, hi trobareu una part important de conya, de conya fina, i com tothom sap, la conya ben feta no te fronteres… (ara no sé si anava […]

Confusa i poc interessant, aquest El Lloc que ara passen a la FlyHard i que abans ja s’havia emparrat a l’Àtic 22. Penso que el tema dels okupes ha estat tractat amb lleugeresa i sense aprofundir en els perfils de cada personatge, i la trama paral·lela dels jueus massacrats acaba de crear confusió. Les trames paral·leles són més perilloses que una piranya dins un bidet i si no estan molt ben integrades, cagada pastorets. A mi m’ha acabat de molestar que els actors de tan en tant es posaven a cridar com a posseïts, però això és culpa del director i a la vegada autor Jorge Yamam-Serrano. Llegiu-ne més.

Crec que ha estat un desencert muntar aquest Amphitrion a ritme de chirigota, aquest tipus d’agrupació musical-coral de caràcter carnavalesc que tanta tradició te a Andalusia. L’esperit burlesc li ha restat finezza i ha quedat força vulgar. Em guardaré de dir que José M. Roca l’ha dirigit malament; per qui li agradi aquest tipus d’espectacle potser ho ha fet la mar de bé. En salvo l’actor que ha portat el ritme musical a base de percussió, tot i que a vegades s’ajuntaven els cops de timbal i els crits dels actors i s’organitzava un batibull considerable. Tot i així, part del públic s’ho ha passat bé, a tenor de les riallades que deixava anar. Llegiu-ne més.

Perquè la peça s’ha elaborat com a homenatge al disc Berlin de Lou Reed, el tercer que va fer en solitari després de deixar The Velvet Underground, i és un LP amb lletres bastant fortes i gens senzilles, no és allò de “oh com t’estimo i que feliç sóc, taxín, taxàn”, són més complicades. Si no saps de que va possiblement només vegis a una parella que tenen una atracció brutal, que són uns desgraciats, ionquis, ella mig puta, que continuadament descendeixen als inferns… però poca cosa més, però tot i que ho entenguis a fons o no, les actuacions de la parella són molt bones i ben dirigides, i la resta d’elements com escenografia, il·lumincació, efectes videogràfics, també.

És el que són aquestes petites obres que van sorgir com a festival de fi de curs de l’Obrador Internacional de la Beckett d’aquest estiu. Els integrants del taller de dramatúrgia del Neil LaButte van escriure cadascú un curt que va dirigir Mike Attenborough. Uns mesos després es representen públicament al Àtic 22, en l’ambient còmplice que propicia la sala de les golfes del Tantarantana. Com a obra és heterogènia al ser de diferents autors —entre elles una del propi LaButte— però molt interessant. Interessant com qualsevol experiment que es fa en teatre. Benvingut l’esperit innovador i trencador del Àtic 22. Llegir més.