Josep Maria Ribaudí i Martí

Perquè Büchner, al deixar-la inacabada, ha permès que cadascú en faci la seva versió particular, però aquesta de Marc Rosich és espectacular, tan per el plantejament, com per els afegits, i el resultat és un Woyzeck antològic que en mans de l’esmentat director i adaptador, i les Parking Shakespeare ha esdevingut peça de visió obligada. Amb una escenografia minimalista, un vestuari cutre i encertadíssim, una música molt ben integrada, una… en fi, una virgueria que hauríeu d’anar a veure abans que es despengi de la cartellera. Sí, ja sé que Woyzeck l’heu vist al menys un parell de vegades, però aquesta versió no (a no ser que haguéssiu anat a Palo Alto l’anys passat). Llegir més.

Al Tantarantana es fa el V CICLE COMPANYIES EN XARXA, i dins d’aquesta sèrie s’ha estrenat Escriba su nombre aquí dels Cuartoymitad Teatre – Teatro Defondo, de la Comunitat  de Madrid. Són una mena d’històries curtes però relacionades en que es critiquen situacions reals i se’n plantegen d’imaginàries amb un teatre ràpid, absurd, còmic. Molt ben executat i pràcticament a pèl, quasi sense escenografia: mitja dotzena de caixes de fusta i quatre guixos per dibuixar al terra. Destaca el moviment dels actors amb unes coreografies mil·limetrades. Espectacle curiós que val la pena no perdre’s, però afanyeu-vos perquè només hi serà dos dies. Llegir més.

Perquè tal com he vist l’obra en la prèvia no acaba de funcionar. El teatre te una acústica força dolenta, però no el podem canviar, i penso que la sonorització que s’ha fet encara ho ha acabat d’espatllar. Els arranjaments musicals tampoc han col·laborat, les lletres de la major part de l’obra son atropelladíssimes i massa vegades no ens hem assabentat del que deien o cantaven els actors. També m’ha semblat que els intèrprets anaven curts d’experiència, cosa que no ha ajudat. Penso que els responsables s’han de plantejar fer canvis importants. Llegiu-ne més.

Doncs sí, Sellent, Mestres i la pròpia Glaenzel han fet una magnífica adaptació de l’obra de Lena Kitsopoulou encaixant-la als temes d’actualitat del nostre país i l’imaginari local; res ha grinyolat, tot ha funcionat de conya. A partir d’aquí Josep M. Mestres ha dirigit a la Mònica Glaenzel amb mà ferma i l’actriu ha brodat el seu paper, per cert un text brillant d’aquesta dramaturga grega que despunta com un dels valors en alça al país de les mil illes. Nit d’estrena a La Seca amb la sala fins a la bandera. Els hi auguro un èxit. Llegiu-ne més.

Això és que li deia la Merceditas a Curro el Palmo quan li demanava d’anar a viure junts; si no hi ha bona base difícilment en pot sortir un bon espectacle, i per mi Sunset Park és una de les novel·les mediocres de Paul Auster —si acabo de blasfemar, demano disculpes—. Amb una base fluixa, Ivan Padilla, que n’ha fet l’adaptació, ha fet allò que la gent en diu “ha fet el que ha pogut”. He trobat bona la posada en escena, especialment el mobiliari de cartró i la música que ens oferia el tecladista en directe. Tot i així valoro en molt la valntia de muntar un espectacle amb set actors con la que está cayendo. Llegiu-ne més.