Josep Maria Ribaudí i Martí

Perquè són o som complicats, i així es reflexa en l’obra d’Ewald Palmetshofer, on tres amics —dues noies i un noi— que fa un parell d’anys que no es veuen i havien tingut les seves històries en el passat, organitzen una retrobada en un hotel de muntanya. Tot hauria d’anar perfecte… si en el passat hagués estat perfecte. L’obra te una estructura molt particular, on els diàlegs s’aturen sobtadament per convertir-se en monòlegs que, trencant la quarta paret, el actors es dirigeixen directament als espectadors.Interessant, ben dirigida i interpretada amb desimboltura, cosa que la fa creïble. Si s’us escapa al Maldà, la podreu recuperar a la Beckett. Llegir més.

I penso que no ho és per culpa d’haver-la allargat, ja que aquesta història quan la van estrenat els de Pentateatre Atòmic durava 15 minuts i ara l’han passat a 80 de llargs, i és clar s’han hagut de buscar trames complementàries i, en una expressió molt catalana posar-hi “més pa que peix” (com hauria dit la meva àvia). Els actors Capdet i Terraza s’hi han deixat la pell, però alguna de les parts grinyolaven. Jo si fos d’ells la tornaria al format original. Al meu blog hi trobareu tota l’explicació.

Per ser gent nova a la professió, la majoria d’ells, s’ha de dir que els han tingut quadrats de fer aquest muntatge, i a més han sigut intel·ligents de triar com a director a Daniel Anglès. Bare, o aquest nom tan llarg que li han posat, és una obra molt interessant amb una música excel·lent, moderna, dins la línia del que es fa als “off” de Nova York o Londres. Tot i que possiblement els falti una mica de rodatge, ho han compensat amb unes ganes i una il·lusió destacables i pel que sembla el teatre s’omple cada dia… i en agost. Chapeau!

Sí, això m’ha semblat a mi: impressionant aquest Romance… un espectacle molt adequat pel Teatre Grec. Prop de trenta persones (o potser més) al escenari, músics, cantaores, ballarins, algun actor… Ha engegat un Antonio Canales amb el seu ball potent i apocalíptic, i la cosa ja no ha parat, doncs els que li venien al darrera no li han posat fàcil al mestre. Dues hores i mitja de qualitat en una escenografia molt adequada, un vestuari espectacular i una música… A Barcelona hi ha molt de talent en flamenco i gent com Eli Ayala (amb la idea) i Jaume Villanueva (a la direcció) ho han sabut encarrilar. Aquest espectacle no pot morir en tres dies de Grec!

Això és el que m’ha semblat. Llàstima perquè és del mateix equip de Pegados, que em va encantar, però no totes s’endevinen. L’he trobat molt de cara a la galeria, amb una estètica antiquada tipus Revistes del Paral·lel final anys cinquanta. La música força bé i els trio musical molt bo, però la història i la manera d’explicar-la… Tot i així, un pública cridaner i escandalós en les riallades, sembla que s’ho ha passat molt bé. Enhorabona per a ells.