Josep Maria Ribaudí i Martí

I també alguns altres països mediterranis. Dimitris Dimiatriadis va escriure aquesta obra sobre el seu país fa uns trenta anys, però avui per desgràcia està de plena actualitat.  Una monòleg on la desesperança és patent tota l’estona, i és que a Grècia entre la segona guerra mundial, la civil que els va venir a continuació i el cop d’estat dels coronels, es van fumar una generació sencera (aquí tampoc vam tenir massa sort). Marcia Cisteró, en un escenari pelat només ple d’altaveus que de tan en tant emetien sorolls, ha defensat amb dents i ungles un text dificilíssim, dur d’escoltar i dur d’interpretar. Potser una mica massa llarg. Llegir més.

Però jo La Pols l’he trobat molt fluixa. M’ha semblat llarga, dispersa i pràcticament no m’he cregut res del que passava damunt l’escenari. Només m’ha quedat clar que els tres protagonistes eren uns pobres desgraciats, però no he entès de on els venia tanta amargor i tan mal rotllo. També he trobat el text fluix i molt reiteratiu, de vegades deien la mateixa frase fins i deu i dotze vegades seguides. No diré que els actors ho hagin fet malament; penso que han fet el que han pogut, però quan el text no ajuda costa molt tirar endavant, encara que el director sigui el mateix autor i per tant el que més coneix l’obra.

Ay Carmela, cançó popular del segle XIX que cantaven els guerrillers espanyols contra Napoleó i que més endavant es van fer seva els brigadistes republicans de la guerra (in) civil espanyola, Lilí Marlene cançó del soldat alemany que enyorava a la seva nòvia, i Te Recuerdo Amanda de Víctor Jara massacrat pels sicaris del sanguinari Pinochet. Però n’hi ha més perquè les tres intèrprets, molt ben dirigides per Marc Chornet interpreten moltes més tonades i les barregen amb històries de dones, amb moments mot divertits, altres dramàtics i alguns molt profunds per propers com quan reciten el poema de la Elionora de Miquel Martí Pol. Tot i que te parts molt dures, sempre es palpa que hi ha esperança, doncs […]

Dues noies, al més pur estil Juan Palomo yo me lo guiso y yo me lo como, han escrit, dirigit i interpretat aquesta peça de “teatre de creació” divertida, fresca i desenfadada ficant-se el públic a la butxaca i emportant-se’l allà on volen. Sense quasi escenografia, vestuari de carrer i una il·luminació senzilla, fan que l’hora i poc de durada de l’obra et passi en segons. Avui era l’últim dia, però estic segur que la tornaran a reposar. Val la pena que algú la repesqui. Llegir més.

Els anglesos de principis del XVIII, pragmàtics, en van tenir prou quedant-se amb el domini de Gibraltar i Menorca i van deixar la llengua autòctona tranquil·la, lluny del que va fer el cabró del borbó Felip V a Catalunya, i així Joan Ramis va poder escriure la seva Lucrècia com li va venir de gust, i així ens ha arribat avui de la mà de Sergi Marí. Una Lucrècia que intenta salvar el seu amor i el seu honor del fill del tirà rei de Roma. No ho aconsegueix i és violada. Interessant posada en escena d’una peça escrita fa quasi 250 anys que encara avui és vigent: “si no ho puc aconseguir raonant, usaré la força”. Tan poc han […]