Josep Maria Ribaudí i Martí

Sí, qui ens ho havia de dir que aquests oriental ja al segle XIII feien un teatre que signaria el mateix Shakespeare, i tingueu en compte que l’obra va ser escrita més o menys en els temps de El Cantar del Mio Cid. Un història tràgica, amb el seu punt d’èpica, amb passatges poètics, filosòfics, tendres, cruels… Una història senzilla de bons i dolents amb uns intèrprets en estat de gràcia gràcies (perdoneu la redundància) al seu director: Oriol Broggi i tot l’equip: il·luminadors, vestuari, músics, adaptadors. Amb un Romea parat a quatre bandes i l’escenari ple de sorra (naturalment) una escenografia magnífica ens ha transportat a terres llunyanes, més enllà de la ruta de la seda. Bravo!

I El Chico de la Última Fila, aquell estudiant que passa desapercebut, ho és, redéu si ho és. D’innocent i tímid només en te l’aspecte, però pot ser letal. Juan Mayorga ha escrit una peça pràcticament perfecte, rodona, implacable. Aquest alumne que va entregant “redaccions” al seu professor de literatura, esta escrivint una mena de novel·la per entregues implacable, demolidora; ningú en sortirà indemmne, doncs la seva ploma està més esmolada que un bisturí: mama por! Magnifica posada en escena i direcció ajustadíssima de Víctor Velasco. Els actors, tots magnífics, sempre en escena, com en El Caballero de Olmedo que fan al Lliure. No dubteu d’anar a buscar una entrada ara mateix. Si us la perdeu ho lamentareu i us […]

Avui per fer aquest comentari ho tindré fàcil perquè Pasqual ha fet una filigrana amb aquest Caballero, però rigorosa. Amb una escenografia minimalista, una il·luminació magnífica i una posada en escena que m’atreviria dir “de luxe”, ha recuperat una gran obra del Siglo de oro Español, possiblement la millor de Lope (tot i que afirmar això és atrevit) i l’ha manipulat, l’ha reduït i hi ha canviat una muntanya de coses fins al punt d’esdevenir una obra nova. Els actors sempre en escena, tan els que en aquell moment interpreten com els que no, asseguts en cadires. la incorporació de música flamenca un encert que ha proporcionat moments màgics. Podría deixar anar elogis fins demà… Serà l’èxit feréstec de la […]

Jo vaig veure L’onada quan la van estrenar al Lliure ara farà més o menys un any. És una peça inquietant perquè ens parla d’un experiment real, el que va fer un professor d’història en un institut de Califòrnia l’any 67. És d’aquest tipus de teatre que fa pensar i dona tocs d’alerta davant de segons quins tics d’autoritarisme i pensament únic que alguns —i no assenyalo a ningú. la mare de Déu de l’Empenta me’n guardi— intenten inculcar. Des del punt de vista artístic l’obra esta mol ben portada per Marc Montserrat, creador i director, amb un Eduard Farelo que tiba amb molt encert de la resta d’actors joves en els seus papers d’estudiants. Espero que en aquest retorn […]

Com als self-services, serviu-vos vosaltres mateixos perquè es permeten totes les interpretacions d’aquesta adaptació de l’obra escrita a quatre mans per Bolaño i García Porta. Els protagonistes d’aquest thriller no ens ho aclareixen. Ell un escriptor que no arriba ni a la categoria de fracassat perquè encara no ha fet res, i ella, la seva nòvia sudamericana, faltada de moral que arrossega al xicot a una carrera delictiva d’atracaments i morts, tot salpebrat amb connexions literàries i força coses més, però està passant o s’ho imaginen? Obra complicada a la que molts ens ha costat d’entrar. Aplaudiments justets, més aviat tebis. Llegir més.