Josep Maria Ribaudí i Martí

Imagineu-vos un home jove relativament feliç, treballant al obrador d’una fleca escombrant per onze € a la setmana; és deficient mental, però voldria ser intel·ligent i, és clar, també voldria ser estimat. I ara imagineu-vos que entre en un experiment i després d’una operació (abans assajada amb un ratolí) esdevé cada cop més llest i assoleix un coeficient cada cop més alt… per descobrir-se incapaç de ser feliç i viure immers en la soledat. Ho estic simplificant molt per la manca d’espai. Ferran Audí ha escrit i dirigit una peça molt ben travada i Raimon Molins, amb l’ajut del ballarí Miquel Barcelona, l’ha elevant a la excel·lència amb la seva interpretació, ajudat d’una bona posada en escena. Altament recomanable. Llegir […]

T’hauries de decidir perquè això de parlar és molt antiquat, una autèntica pèrdua de temps que hem de restar del nyaca nyaca. I és que els temps han canviat i ara ja no es porta això de fer coneixença i explicar-se coses, no estem a la prehistòria; ara es va més al grà. Amb aquest plantejament la Sandra Bravo ha muntat una dramatúrgia —dit així sembla una cosa horrorosa— molt bona, divertida i aprofita per fer una crítica dels temps de la immediatesa: tot ara i de pressa. Formidable l’actuació de Núria Florensa i Edgar Manjarrés dirigits per la mateixa autora. Miniteatres en estat pur. Aneu-hi, aneu-hi que ja feu tard.

Sí senyor, realisme màgic ben portat amb un excel·lent text de vegades trist perquè parla d’exilis, però amb un to amable i poètic a la vegada. Al escenari estan junts una parella que no s’havien vist mai i resulta que són del mateix lloc i es posen a recordar fets i gent de la seva pàtria i així trenen un seguit d’històries amb un llenguatge proper, tendre, màgic. Grandíssimes actuacions de la parella d’actors gràcies a la bona direcció de Lino Ferreira que ha sabut trobat el punt exacte per explicar un text magnífic de Arístides Vargas. Escenografia mínima però una il·luminació fantàstica que ha ajudat a tornar màgic el realisme. Tres dies són pocs per una obra tan bona.

Sí, però en direcció contrària. Aquesta obra anunciada pel Poliorama, l’han fet avui al Teatre Joventut de l’Hospitalet i els que hi hem anat n’hem sortit ben arreglats, molts de nosaltres jurant en arameu. Boadella, Cabanes i Fontseré són els responsable de la dramatúrgia (potineig) del text de Cervantes i s’han quedat descansats. A part de l’escenografia, que està força bé, la resta és lamentable. El Ramon Fontseré i la Pilar Sáez, els gossos, han fet cares, moviments i posturetes com per avorrir a la humanitat i els dos personatges restants han fet ús i abús de les màscares de tota la vida. Ha sigut una vergonya.

Realment només d’entrar se sent una forta olor de cera, però és clar, ens acaben d’introduir en una església, però ja no hi queda ningú, ni el mossèn que se n’ha anat a veure la tele. No és estrany que dues estàtues, la Verge Maria i Sant Francesc d’Assís la facin petar, porten anys i anys damunt la peanya i s’avorreixen. Un altre curt gamberro sobre religió, desmitificant les coses més sagrades amb gràcia i dues molt bones interpretacions. No us perdeu aquest cicle que parla de religió, puresa, castedat… vaja, ni de conya (vull dir que ni de conya parla de tot això)