Josep Maria Ribaudí i Martí

Hi ha persones amb les que val més anar-hi en compte, ni que siguin monges. Només diré que la protagonista ho és i està a la presó; perquè? Ja ho anireu veient, però alguna cosa gruixuda devia fer, doncs fins i tot va emmanillada. Rep la visita d’una companya de convent i xerren… i van sortint coses… Un curt boníssim. Sembla mentida que només amb quinze minuts es puguin dir tantes coses i tan divertides. Actuacions genials.

Sí, perquè un dels aconteixements més importants de la història de la humanitat, resulta que està basat en una infidelitat, i com la majoria d’aquests tipus d’enganys només el coneixen la parella implicada i ara un d’ells diu que no pot guardar per més temps el secret, que la pressió que sent no el deixa viure. Curt molt bo dintre de la temàtica del mes Ni Virgen ni Santo, sobre religió. Ja se sap, després de la disbauxa del carnaval, ara toca la puresa i la castedat… més o menys.

Penso que per aquí ha fallat aquesta peça de Bernhard, que ha estat plantejada amb una certa frivolitat, amb actuacions excessivament histriòniques quan la història és molt forta i ha de ser com la xocolata desfeta: espessa; aclarint-la només aconsegueixes que se’t trenquin els melindros. Les dues germanes parlaven “declamant”; d’acord que representa que son actrius, però no penso que dues germanes a casa seva parlin així. L’entrada del germà sonat tampoc ha millorat la manera de fer. L’escenografia, sense ser dolenta a quedat una mica com allò que en castellà en diuen un quiero y no puedo. Per no poder fer com la versió de fa quatre anys al Romea, prefereixo el minimalisme i imaginar-me el luxe Vienès del […]

I amb això no vull dir que l’obra estigui bé, que sí que ho està, em refereixo a la frase que va desencadenar un refredament entre els dos amics de tota la vida. La petita frase dita en un to… suspensiu, com si… I així amb aquesta bestiesa —que no ho és tan perquè van sortint coses i coses— la Nathalie Sarraute, l’autora, fa una dissecció dels dos personatges amb un joc dialèctic brillant sobre dues maneres de viure. Ramon Simó s’ha encarregat d’una direcció molt acurada i el duet Lluís Soler i Xavier Boada en anat traient el que tenien encallat al estòmac amb unes molt bones interpretacions. Escenografia molt adequada per senzilla: aquí l’important eren les paraules.

Doncs sí, 505 kms. per aire i 615 per carretera sembla ser molta distància per segons quines coses, i no parlo de política, parlo de teatre, perquè em sembla que els gustos són molt diversos. El que aquesta companyia de l’altiplà ens ha ofert avui m’ha semblat molt fluix, però potser allà triomfa. Una vegada que era a Madrid, fa força anys, em van convidar a veure la Lina Morgan i vaig ser l’únic espectador del teatre La Latina a qui no va agradar l’obra. Pues eso.