Josep Maria Ribaudí i Martí

Ho dic perquè Map#2, l’ordinador que interactua amb la protagonista d’aquesta obra m’ha recordat al Hal 9000 de 2001 una Odissea del Espai de Clarke. I Cristina, la noia tancada en un búnquer per investigar la possibilitat de sobreviure amb l’única ajuda del  ordinador ha demostrat la necessitat dels humans de relacionar-nos… encara que sigui amb la màquina d’intel·ligència artificial. Molt bona l’actuació de Cristina Fernández com a intèrpret, coreògrafa i ballarina. La il·luminació, junt amb els efectes del video-mapping, genial i les músiques que acompanyaven a l’artista molt ben escollides. Nit de teatre molt interessant i “diferent”. Diferent a què? Doncs a les funcions que es veuen habitualment.

I com que és previsible no acaba d’enganxar, tot i ser una mena de thriller polític. En un plis plas ens ensumem qui és l’amant de la candidata a líder del partit en unes primàries disputades en un plató de televisió d’un programa del cor… i no ens ho acabem d’empassar. Com que l’obra és fluixa i l’autor ha comés l’error de ser l’escriptor, director i actor, ha faltat la perspectiva d’una visió crítica exterior. Tot i la incorporació de tècniques videogràfiques que la podien dotar d’una certa modernitat, la cosa no ha rutllat i els actors, amb gent de categoria com la Roser Batalla, no hi han pogut fer res.

Sí, llàstima que aquesta Yerma no hagi tingut més empenta, perquè l’obra s’ho val, però alguna cosa ha fet que no acabés de petar rodó. Quan Narros la va muntar ja estava gran o s’ha notat que el gran director ja no hi és? El fet és que sense poder dir que tal o qual actuació ha grinyolat, li ha faltat trempera, i no de la matinera, sinó de la verdadera, ja m’enteneu. A l’escenografia li ha passat una mica el mateix, ha funcionat quan l’acció passava en els espais oberts, però ha resultat massa gran per les parts a l’interior. En fi… Llegir més.

Això és el que traspua la peça escrita, dirigida i interpretada per Alberto San Juan, i sort dels tocs d’humor que ens deixen respirar, perquè la crítica és ferotge, i és que el xicot està molt emprenyat, i amb raó perquè les coses no han anat com s’esperava que anessin. Amb una escenografia sòbria, quasi res, i el joc de llums, ens ha regalat amb més de dues hores de monòleg —és un monòleg?— quan havia de durar una hora 25 minuts fent un repàs, desordenat, de la història d’Espanya des que ell va néixer, fins que se li van inflar les boles. Gran nit de teatre, monòleg, conferència interpretada… chi lo sà. Llegir més.

Dos curts, dues joies, dos autors escocesos, dos actors madrilenys, dos amics: l’adaptador i el director, dues llàgrimes que us cauran quan no podreu contenir la emoció pel que explica la mare… dos problemes i un sol motiu: les retallades. Val la pena no perdre’s aquest muntatge perquè és teatre-veritat de reivindicació, sincer, valent i de molta qualitat, i a més no és teatre car amb escenaris costosíssims i una pila d’actors a escena. És com aquells plats senzills que feia la meva àvia amb tres rals i en els que no podíem parar de sucar-hi pa de bons que eren. Només estarà en cartell quatre dies. Si podeu, no us la perdeu. Llegir més.