Josep Maria Ribaudí i Martí

Com als teatres de Londres, que et pots prendre la copa mentre veus l’espectacle, però a preus d’aquí i amb la diversió garantida, perquè Enlloc, Arizona són tres peces curtes que et faran somriure i riure obertament, però no són comedietes. És quelcom més complicat i elaborat amb personatges ben curiosos. Un assassí de merda que si les víctimes es posen a plorar no pot matar, o tres persones que esperen al mig del desert a la furgo que els portarà a la feina, o un policia en fase de malaltia terminal que no entén perquè la noia assassinada somriu… Bones actuacions dels quatre actors que van cobrint els diferents papers. Llegir més.

I que ningú s’ho prengui malament perquè existeix un teatre fet a la madrilenya, més declamat, pompós i emfàtic del que es fa aquí. Cada terra fa sa guerra, deia la meva àvia, i és així. Apart d’això, l’obra és fluixa, res a veure amb el Himmelweg de propi Mayorga (a l’Atrium no fa massa). Ha començat molt bé, però s’ha desinflat de seguida, cagumcoi, i hem passat a una llarga sèrie de monòlegs no massa interessants. Pel que fa a l’escenografia i la il·luminació, nota alta. Poca gent al Borràs i aplaudiments més que tebis. Llegir més.

I per això no he comprès gran cosa del que m’han “explicat” un músic búlgar i una actriu i ballarina de Singapur. Sóc mediterràni, aquest és el meu món i per això enxampo a la primera les facècies de Pantalone, Colombina i Arlechino, i em quedo amb cara de tonto davant els moviments d’una artista de Singapur. Em sap greu, però no hi arribo, i per això demano disculpes per haver de donar una valoració (és obligatori) d’una cosa que no he entès, i per aquest motiu ho situo al mig. Dit això em trec el barret davant les persones que trenquen motllos. Així s’avança en el món de la cultura.

Una comèdia que critica el món de la publicitat a la televisió: bon tema i bon començament perquè un dels convocats per fer un test d’opinió d’un futur anunci televisiu… és cec. Com valorarà la possible acceptació dels futurs clients, la bellesa de les imatges, la impressió que els faran aquestes imatges? Llàstima que a partir de la bona idea inicial, les coses no avancen en la direcció adequada. Amb això queda palés que amb una bona idea no n’hi ha prou, que cal saber-la desenvolupar i mantenir l’atenció fins al final de l’obra. Llàstima perquè prometia. Jo la vaig veure en una pre-estrena a Igualada. Potser ara l’han polit.

Sí, sí, per flipar amb l’agilitat dels moviments escènics, amb la temàtica, l’escenografia, la posada en escena i la il·luminació. Que ens queda? unes actuacions brillants sota la mà sabia de Moisès Maicas on tot els actors han brillat, i molt, al mateix nivell. Una història de precarietat, immoralitat, sordidesa, explotació, frivolitat i tristesa, al final molta tristesa. Quan el pobre xinet explica a la seva família que les coses no li han tan malament al primer món… tot i tornar mort, és acollonant. Òndia, jo m’he quedat fet pols quan ha explicat als seus que no ha pogut trobar a la seva germana, però que estar segur que les coses li van bé, quan els espectador hem pogut veure […]