Josep Maria Ribaudí i Martí

De mica en mica em vaig incorporant al món teatral, però amb més calma que abans. Al Romea hem tingut a Alberto San Juan, un home estimat a Catalunya, que junt amb un guitarrista extraordinari, Fernando Egozcue, han desgranat un seguit de reflexions acompanyades de música sobre Espanya, no com a terra sinó com a Estat, estat ingovernable. San Juan es belluga bé per l’escenari i transmet aquella sensació d’estar improvisant, de naturalitat, d’empatizar amb el públic, i ho fa explicant, recitant i fins i tot cantant, amb una complicitat amb el seu guitarrista, que enamora. Encara sou a temps de veure’l. No us el perdeu. Crítica completa » http://bit.ly/2yHaJbx

Crònica amb molt de retràs per culpa de tota mena de problemes, personals i de país. Avanço que sóc un enamorat de La Zaranda, aquesta companyia que ha passat de ser el Teatro Inestable de Andalucía la Baja, a Teatre Inestable de Ninguna Parte. Tres sense sostre busquen un lloc per dormir, metàfora de buscar un lloc per estar a cobert dels embats i les garrotades de la vida. Estan en un aeroport i per dissimular porten equipatge i fan veure que estan atents als taulers d’anuncis i mouen el cap en desaprovació quan anuncien un retard, i fan veure que tenen pressa… Aquesta part de l’obra és impressionant, i acaben dient que és dolent no saber on anar, però […]

Tot i ser gran, a mi m’agraden els contes de fades, i Per Si No Ens Tornem A Veure ho és, encara que no tingui fada. L’argument és innocent, veieu: una princesa i un príncep son obligats a casar-se, tot i que quasi no es coneixen. Per evitar-ho fugen del seu regne disfressats i amb una identitat falsa. Que passarà?, doncs que es trobaran casualment i s’enamoraran irremeiablement. Amb aquesta idea quasi infantil Alícia Serrat (Pegados) ha escrit un llibret i unes lletres magnífiques que Marc Sambola s’ha fet seves i ha musicat meravellosament, i faig servir aquest adverbi a consciència perquè ha sabut agafar el to a cada part. Anna Lagares i Edgard Martínez han fet la resta, cantant […]

El Versus és un teatre de dimensions reduïdes, 120 butaques, en dues grades de 60, la Lu Fabrés és una noia que té una potència de veu considerable. Calía dotar-la un micròfon inalàmbric? La seva veu no hauria arribat a tothom sense artilugis? Jo juraria que sí i no hauríem patit de moments complicats en que la veu se saturava i extorsionava. Sonoritzar no és gens fàcil i quan no és indispensable es corren aquets riscos. Per altra banda crec que el conjunt musical no era l’adequat per l’obra que s’interpretava i l’arranjament de la bateria era monòton i poc creatiu, com de conjunto de rock antic. Llàstima, perquè la partitura de Webber, difícil i sense possibilitats de “trucs”, demana […]

Perquè amb els Parking Shakespeare ens ho em passat de puta mare, com es diu col·loquialment en català. Amb la direcció de Jordi Centelles han convertit una obra de les més fluixes del bard amb una comèdia hilarant en la que passa de tot, amors desamors, traïcions i infidelitats; criats murris, pretendents tòtils i pares de noies verges carallots. Però el director no s’ha conformat i hi ha afegit mafiosos més curts que una cua de conill, cantants vestits con a gondolers, paparazzi seguint la jet set del moment i un dialecte italià amb sonoritats catalanes. És pot demanar més? Sí, que els actors ho facin bé i aquesta companyia que té nom de societat d’aparcaments municipals, ho ha brodat, […]