Josep Maria Ribaudí i Martí

Perquè la innocència guanya la partida, perquè hi ha persones que viuen una vida de “segona mà” que no els satisfà perquè de sobte un tercer els ha obert els ulls quan semblava que buscaven una altra cosa… Amb una escenografia senzilla però molt ben resolta, bon vestuari i il·luminació, l’obra de Marc Artigau avança amb seguretat cap al final amb els tres actors clavant el paper. La Sala Tallers plena, el públic aplaudint… perquè, doncs, només estarà en cartell cinc dies? Segur que hi ha una explicació, però si no me la diuen jo no ho veig clar i penso: quin malbaratament! Llegir més.

I avui ho he notat amb aquest Ibsen, i potser ho he percebut perquè m’ha grinyolat l’escenografia moderna contra el text “antiquat”. Penso que un doctor Stockmann vestit amb redingot  i amb aquelles patilles-barba  exagerades de l’època, m’hauria convençut més; tot passat a segle XIX. I reconec que al muntatge l’han fet com quan hi havia calés: escenari a tota amplada, 15 actors, aigua corrent per l’escena, seguiment videogràfic… Ningú ho ha fet malament, però tampoc ha destacat ningú, penso per aquest desacoblament de la posada en escena i el que és l’obra. L’escena de l’assemblea amb els vilatans, l’he trobat pesada i llarga. Tot i així molta gent ha opinat el contrari a jutjar pels aplaudiments i els crits […]

Bé, alguna cosa sí que he entès, el primer tram de l’obra, quan les dues dones assajaven Les Criades de Genet, mentre rentaven roba en aquella merdosa i precària habitació; fins i tot m’han fet riure. A partir d’aquí ja m’he perdut. També haig de dir que Genet mai m’ha semblat gran cosa: el poc que he vist no m’ho he cregut. Però tornant a l’obra, superada la primera fase esmentada ja no he sabut ben bé que m’explicaven i que em volien fer veure i francament, alguns comportaments com entaforar-se menjar a la boca i parlar amb la boca plena i escopint menjar… a mi m’han fet fàstic, i sort que quan s’han despullat només ho ha fet el […]

Aquest és el tema; sou una parella jove? us espanta tenir un fill? Aneu a veure aquesta magnífica comèdia (segur que és una comèdia?) on la incertesa està molt present, però també el bon rotllo, l’amor, algun problema… però sobretot hi trobareu “converses”, les que mantenen una Carlota Olcina i un Pau Roca insuperables, dirigits magistralment per Marilia Samper. Que més voleu? (cony, no esteu mai contents); doncs sí, hi ha més: taquilla inversa, o sigui que pagueu al sortir en funció de com us ha agradat la funció, però… prepareu la cartera, ja que us agradarà molt i voldreu pagar el màxim (compte que no hi ha límit). No us la perdeu! Llegir més

Mantenint aquella lentitud, indolència i apatia que tan bé sap imprimir Txèkhov als seus personatges, Oriol Tarrason (adaptador i director d’aquest Vània) li ha injectat una trempera insòlita que ha fet que funcionés de manera diferent al vist fins avui, tot i ser fidel al text original. Mèrit, doncs, per Les Antonietes i fortuna pels que hem pogut gaudir de l’espectacle. Nou personatges, aquí reduïts a sis i interpretats per cinc actors, tots excel·lents sota la batuta del director. Escenografia senzilla, amb economia de mitjans, però efectiva. Imaginació versus teatre en crisi. Mentre tinguem l’IVA de les revistes porno i l’Hola al 4% i el de la cultura al 21% haurem de funcionar així. Teniu fins el dia 26 per veure-la. […]