Josep Maria Ribaudí i Martí

Això és El Brujo, un joglar que ens explica històries com si estès a la plaça del poble rodejat de gent que se l’escolta mentre ell va amunt i avall, sense parar quiet excepte quan fa aquelles aturades histriòniques marca de la casa. Aquesta vegada ens explica la història d’Ulisses… més o menys. No és el millor dels seus espectacles que he vist, però passa amb fluïdesa i arrenca somriures i fins i tot riallades. No m’ha agradat l’escenografia plena de petxines blau cel i sí el recolzament dels dos músics, tot i que hauria pogut passar amb un. Aprofitant la història del navegant d’Ítaca ha fet un repàs de l’actualitat política, Moncloa i Zarzuela incloses. Llegir més.

No m’ha convençut aquest Jo Mai que s’ha estrenat al Lliure de Gràcia. L’he trobat confosa i haig de dir que no he entès res o pràcticament res. M’ha resultat difícil de pair, pesada, i estic parlant de l’obra. En canvi tan la direcció com l’actuació, especialment de dos dels actors m’ha semblat bé. La il·luminació i el moviment escènic molt bo. Llegir més.

Shakespeare Villains  de Steven Berkoff és un monòleg boníssim basat en una idea brillant: ajuntar un gran número de “dolents” de les obres del de Stratford i parlar d’ells utilitzant un fil conductor sense trencar el ritme narratiu. Comença fent una mena de catàleg de malentranyes: de Iago diu que és un dolent mediocre, de Ricard III que és un malvat genial, Shylock un usurer, però compte! que avui seria un banquer respectable… El text és brillant, la traducció de Màrius Serra perfecte i Barceló s’entrega fins a l’extenuació deixant-s’hi la pell. Tan bé ho fa que fins i tot sembla que recitar Shakespeare sigui fàcil. Molt bon espectacle! Llegir més.

L’Enric Casasses, acompanyat per Feliu Gasull tocant la guitarra han creat un ambient màgic que ens ha obligat a seguir-los com si fossin una reencarnació del flautista d’Hammelin. Vine, si vols és un recital de poemes dit pel mateix Casasses encoixinat per la fascinant, tot i que difícil, música de Gasull. Com deia la meva àvia “s’han ajuntat el pa i la gana”: un dels millors poetes actuals amb un dels millors guitarristes del país. Resultat? una nit màgica, ja que la poesia dita pel mateix poeta creix i amb el suport del músic et transporta. On? Això és molt personal, doncs cadascú ha de tenir el seu cel particular. Llegir més.

No és fàcil comprendre la dansa contemporània. Habitualment el programa de mà t’explica una història que de vegades la veus i de vegades no, però el que és imprescindible és emocionar-se. Si t’arriba és que l’has entès, s’adapti o no al que explica el fulletó que t’han donat junt amb les entrades. Això és el que m’ha passat avui. La música de la Clara Peya, la coreografia d’Ariadna Peya i la direcció de Miriam Escurriola, m’han arribat al fons del cor. Penso, doncs, que he vist un bon espectacle. Al marge de les emocions, l’execució ha estat impecable. No us queden massa dies per no perdre’s l’espectacle. Llegir més