Josep Maria Ribaudí i Martí

Això opinava jo del Romeu i Julieta del bard d’Stratford, però avui m’han fet dubtar, perquè el que he vist a l’Akadèmia sota la direcció de Dugald Bruce Lockhart, un “propeller” que va aterrar a Barcelona, m’ha semblat brutal. Molt a l’estil de la casa, ha posat un coet al cul dels actors, i hem fruït d’una funció dinàmica però respectuosa amb els recitats. A partir d’un càsting molt encertat, i un aprofitament de l’espai “molt particular” de l’Akadèmia, l’obra ha fluït com una riuada imparable. Magnífica direcció que ha portat als actors a l’excel·lència. La música i les coreografies ens ha transportat al estil de teatre que es feia al renaixement. No us la perdeu. Ocasió única per veure […]

Però són pitjors. Josep M. Miró ha teixit un text interessant amb les tensions que passen dos matrimonis (l’un madur i l’altre jove) atrapats en un país tercermundista on ha esclatat una revolució. Tancats en un hotel, l’ambient és feixuc, però és que la dona del matrimoni gran és una autèntica mala peça, exercint de dominatrix imposant la seva perversitat moral. Llàstima que l’autor ha estirat una mica massa la corda i algunes de les situacions han passat de tenses a inversemblants. Tot i així hi ha situacions brillants com la incitació a que els joves tornin a fumar, en unes imatges de temptació, dominació, Eva (el nom de la noia), la poma, la serp… Continuar llegint…

Quan la policia descobreix la nena que havia desaparegut tres setmanes enrere, la troba tancada en un soterrani en companyia del seu gos i l’àvia morta, en estat de descomposició. El psicòleg que intenta esbrinar el que ha passat i el que li passa pel cap a la nena no se’n surt, jo tampoc. Wajdi Mouawad mai escriu mariconades i aquesta obra, tot i ser una mena de conte, tampoc ho és. Tot i així jo l’he trobat una mica farragosa i fosca, però la direcció i les interpretacions han estat impecables. La leopoldo Fregoli de La Seca fins a la bandera.

Això és el que fan aquestes dues germanes, una des de sudamèrica i l’altra des de la Índia. A l’una la veiem físicament a l’escenari i a l’altra en una projecció a la paret, que és el que veu la seva bessona al portàtil via Skype. La que està a Àsia s’està morint i vol que l’altra la suplanti, però el que passa en aquestes converses és que afloren diferències, retrets, petites enveges… però per damunt de tot hi ha amor, molt d’amor. Una història magnífica, ben explicada, magníficament interpretada gràcies a una fabulosa direcció. Es pot demanar més? Sí, que una cosa tan bona s’estigui més de dos dies en cartell. Maleït IVA, maleït Wert, maleït PP.

Per tant no em començaré a tirar floretes dient que hem estat magnífics, però sí us diré que l’espectacle és una mena de viatge iniciàtic… cap a no sé on. En una sala fosca, molt fosca ens han repartit en grups; els uns ens han dirigit cap a l’entrada del món dels morts que celebren la vida i els altres cap al món dels vius que celebren la mort. Ho aneu agafant? Doncs això. Ens han embenat els ulls, ens han fet caminar com a talps, ens han fet escoltar sorolls, ens han donat una mica de berenar, ens han donat… no, això no. En fi. Els que ens ho hem agafat en conya, ens ho hem passat prou bé. […]