Josep Maria Ribaudí i Martí

Sí, perquè penso que Carlota Subirós s’ha equivocat en el plantejament d’aquesta obra. Potser ha sigut molt fidel a l’original i això l’ha llastrat. Tennessee Williams és un autor reconegut i carregat de premis, però potser avui necessita una revisió en profunditat, i aquesta posada en escena se m’ha fet lenta i pesada, cosa que no ha permès fer brillar als actors, tot i tenir un elenc de primera fila. També haig de dir que penso que La Rosa… és una de les obres menys aconseguida del dramaturg, però n’esperava més, molt més.

Tot i que m’hi vaig fixar molt, no sé perquè eren mascles, ni s’em van afigurar verds ni molt menys fregits. Em va semblar un monòleg poc treballat, gens innovador i… dolent. I per acabar-ho d’espatllar els autors-intèrprets es van auto dirigir. Que no ho saben que hi ha una llei més antiga que la de la gravetat que no ho recomana? A més el tema problemes de parella avui en dia ja està més que grapejat i fer-se acompanyar per un músic i cantar ja ho feien els celtes. Em va semblar que estava en una festa de fi de curs, però sense saber de quin. Com diuen els italians, mannagia!

Sí, perquè en un moment o altra tots necessitem amor, ni que sigui en segona instància, o dit més cru, de segona mà, i això és el que hem vist a l’estrena comercial d’aquesta obra a la Nau Ivanow. Estel Solé s’ha iniciat, com a dramaturga, amb aquesta obra on uns joves urbans amb problemes actuals (feina, manera de viure, dependències…) han fet una mena de catarsi en un sopar de retrobament d’amics… amb trampa. Un text àgil, amb possibles mancances, que s’han superat amb l’hàbil direcció de Marilia Samper i una excel·lent interpretació de tot l’elenc. Una obra que es podria qualificar amb un nou adjectiu, molt “FlyHard”.

Això és el que m’ha semblat, una peça feta a base d’un cert oportunisme aprofitant un tema del moment i carregant-la de piruetes. Tot i així és una obra FlyHard, però lluny de les que van portar la sala al lloc on ara és. A partir d’una trama policíaca que segueix la possible relació d’un seguit de suïcidis, ens endinsem en un món que recorda la novel·la de Huxley, però està lluny de ser feliç. No es pot dir que els actors ho hagin fet malament, però la història no donava per anar molt enllà. Tot i així la major part del públic s’ho ha passat rebé, a jutjar pels aplaudiments. Llegir més

Això deia de Sondheim un dels seus intèrprets de Broadway, i hi estic d’acord. Premis Pulitzer, Oscar, 9 Tony! redéu! Capaç de crear obres de gran format, com A Little Night music fins a aquest Merry Me A Little, una mena de collage de temes escadussers amb els que composa una obra romàntica actual. Els protagonistes són incapaços de valorar el seu entorn i es perden en la soledat… però sortosament la parella al final “es troba”. Gran interpretació de Mone Teruel i Toni Viñals, acompanyats per un pianista i arranjador potent i efectiu: Xavi Torras. Senzilla però bona posada en escena, però, és clar, aquí els protagonistes són els actors i la música. Teniu temps fins el 22 de […]