Josep Maria Ribaudí i Martí

Herman Melville mai s’hauria imaginat que algú convertís Moby Dick en peça teatral i, per acabar-ho d’adobar, infantil, però, és clar, no coneixia a Marc Artigau ni Juan Carlos Martel ni Frederic Amat, artífexs d’aquesta posada en escena “infantil” que als “grans” també ens ha deixat bocabadats. Amb un màxim de trenta espectadors, hem anat seguit l’aventura del capità Ahab perseguint la balena blanca per tot el Teatre Lliure de Montjuic: vestíbul, repartidor, sales annexes i passadissos fins acabar a l’escenari de la Puigserver. Els components de la Kompanyia ens han fascinat i, als que ja no ho som, ens han fet sentir nens fent veure que remàvem, i saltàvem a peu coix (Ahab tenia una cama postissa) i jo […]

I això és el que passa a La Seca amb Novecento, el monòleg que Baricco va escriure l’any 94, una fantasia sobre un nadó abandonat en un vaixell de línia entre Europa i Amèrica, que creixerà en el barco i mai posarà els peus a terra ferma, però no tot és fantasia. Es parla de l’emigració de principis de segle XX i principalment d’una amistat i una admiració, tot en boca del trompetista del Virginia, el transatlàntic que fa la línia per l’Atlàntic. Genoveva Pellicer com a directora, Pep Jové com a actor i Paco Azorín com a escenògraf i il·luminador, han fet una filigrana, puntes de coixí i cal felicitar-los per la excel·lència. Bravo. Penso que estem davant d’un […]

Aquesta expressió és un eufemisme (un sarcasme macabre?) que feien servir els guardians dels camps d’extermini nazi per anomenar les rampes d’accés a les càmeres de gas; Himmelweg en alemany. A partir d’un fet històric (l’engany a un delegat de la Creu Roja) Mayorga ens explica la mutació de camp en tranquil poble. El comandant (personatge delirant, pressionat per Berlin) escull com a “alcalde” a un presoner que es veu obligat a ajudar-lo a muntar la farsa. El terrible és que no sap si amb aquesta col·laboració obtindrà la redempció per a la gent del seu grup o només està guanyant temps a la mort. Bona posada en escena (dintre els límits de l’Atrium) i bona direcció de Raimon Molins. […]

Sí, perquè tan Cristina Clemente (autora) com Jordi Casanovas (director) són de la casa i avui això ja comença a ser una garantia. Una família —pare, mare, germana i germà— tenen organitzada la vida com si fossin un país, amb estatuts escrits i tota mena de normes. Hi ha un president —actualment el pare— amb un mandat de quatre anys, i fan consells periòdics on tot ho voten. Ara a la família hi ha present un element nou, el noviet de la nena, un estudiant alemany d’arquitectura que està fent un Erasmus. Cal dir que les coses es compliquen? La peça és molt divertida i al final hi ha una pirueta i mitja genials. La direcció molt bona, a un […]

Paul Berrondo, fins ara conegut només com a actor, com a dramaturg ens ha obsequiat amb una magnífica peça a partir de dues pelis: a Star Is Born (Cukor 1954) i The Night Of Iguana (Huston 1964), i a partir d’aquestes dues bases ha teixit una història a dos nivells: la relació de la parella protagonista i la interpretació de l’obra de Tennessee Williams. Dirigida per ell mateix, ha portat els actors i el “mestre de cerimònies-guitarrista”  a la excel·lència ajudat per una posada en escena i il·luminació magnífiques. Porteu-vos un vano, doncs quan interpreten la part del dramaturg nordamericà, la tensió i xafogor que flota a l’ambient són insuportables. Llegir més