Josep Maria Ribaudí i Martí

Amb les despulles de dos personatges de Txèhov (Sonya Serebryakova, d’Oncle Vània i Andrei Prozorov, de Les Tres Germanes), Briam Fiel ha fet una filigrana, reciclant-los fins el punt de bastir una obra memorable que l’Imma Colomer, com a directora,  ha sabut portar a l’excel·lència. Si als personatges del dramaturg rus ja els costava trobar la felicitat, imagineu-vos con estan vint anys després, però sortosament el que no han perdut és la tendresa, això sí, amb més tristesa per tot el que els ha passat de llarg i que no van ser capaços d’aconseguir. Quan la van estrenar a l’Atrium la feien uns immensos  Fina Rius i el Pep Ferrer, ara substituït per Toni Sevilla, que segurament també estarà excel·lent. […]

Potser confós perquè a Martinelli se li atribueix ser el primer Arlequí, un dels puntals de la Commedia dell’Arte, jo n’esperava una altra cosa del muntatge que he vist avui a la Fènix, i m’he vist decebut. He trobat fluix el text, del mateix intèrpret Felipe Cabezas, mancat de trapelleria i diversió i tampoc m’ha semblat encertada la direcció de Berty Tovías. És possible que hagi comés l’error d’esperar-ne una cosa i al trobar-me’n una altra m’ha desenganyat; sempre hi hauríem d’anar “nets” al teatre, però això és quasi impossible i vulguis o no hi anem “contaminats”. Mai no en sabrem prou, cagumdena.

Sí, perquè no cal tenir una orquestra completa i quaranta actors damunt l’escenari per fer un bon musical. Els de petit format com aquest en tenen prou amb una bona història, una partitura brillant i uns actors que interpretin bé, i aquest és el cas. A més en un “gran format”, aprofitant la fastuositat, el vestuari i els llums, és fàcil incloure-hi “relleno”, però aquí tothom treballa a pit descobert (metafòricament parlant, no us penseu que veureu pitram). A partir de situacions tòpiques de la parella, Joe di Pietro amb el text i Jimmy Roberts amb la música, van bastir un dels espectacles més vistos al off Broadway novaiorquès. Quatre actors i dos músics li foten canya al recorregut de […]

Al Teatreneu es pot veure un Tarantino: Reservoir Dogs, o sigui “el Tarantino”, el seu primer llargmetratge. Els de El Xiringuito s’han atrevit (ja la van estrenar el maig passat) amb amb aquesta peça en la que no queda ni l’apuntador, i penso que l’han tret prou bé. Aprofitant l’estructura del teatre del carrer Terol han fet una posada en escena molt eficient. A mi personalment m’ha semblat que un del personatges estava massa exagerat, però en general l’obra ha funcionat. Hi ha una escena de tortura particularment dura, però no sorprèn perquè l’obra ja és molt coneguda. Si la voleu nar a veure, encara no l’han retirat de la cartellera.

Perquè el primer com a director i els altres dos com a actors han portat la difícil obre de Pinter  amunt, molt amunt. La Petita, a dues grades,  escenificant la sala d’una casa benestant amb dos homes que “s’acaben de conèixer”, força carregats, especialment l’amo de la casa que ja va molt pet. I parlen i parlen molt, tot i que pausadament, però alguna cosa et fa pensar que n’amaguen més de les que diuen, i vinga a fotre-li al scotch… El text és una filigrana on els diàlegs són més aviat monòlegs: escolteu-los atentament. Fixeu-vos també en el vestuari del Lluís Homar; de pena, amb vestit, sandàlies i mitjons de color de gos quan fuig… un déu!