Lluís Mayench Pierre

Cesc Gay ens presenta els seus veïns de dalt. Una comèdia que recorda obres de gran èxit com “Un déu salvatge” o “El nom” tant per estructura com per desenvolupament. Ara bé, comparada amb aquestes dues esdevé la germana petita. Però atenció, és una germana petita desacomplexada, molt eixerida i que fa el possible per fer-nos riure (i us puc assegurar que ho aconsegueix) El text és un joc de rèpliques i contrarèpliques enverinades. Un bon combat d’esgrima oral que enganxa (a vegades més que la trama). Els actors demostren allò que saben fer i ho fan molt bé. No hi ha risc en l’actuació (ni l’obra, ni el públic no els ho exigeix) però hi ha molt d’ofici. L’escenografia […]

L’obsessió per ser original sovint juga males passades. Quan pretens trencar amb la tradició (ser gamberro, per entendre’ns) cal arriscar i no deixar res a mitges. Las Amistades Peligrosas són un coitus interruptus constant. El director crea tot un seguit de codis i convencions teatrals que plàsticament podríem dir que funcionen però que no els hi permet prou recorregut per a poder integrar-se orgànicament dins l’espectacle. Al cap de cinc minuts d’obra ja està tot el peix venut. El desenvolupament d’aquesta serà un recargolar-se sobre si mateixa cercant la millor manera de ser representada. Una obra en conflicte constant amb una posada en escena que no sempre va favor del “drama epistolar” ni del registre còmic d’alguns actors. A més […]

Sovint el teatre et regala nits irrepetibles. És per això que ens agrada tant. Un cop n’has viscut la primera, en vols més i més… Però cada vegada és més difícil aconseguir-ho. Hi ha massa factors que han de convergir en un espai i un temps alhora. Doncs bé, l’obra capitanejada per Licia Maglietta ho assoleix. I ho saps des del primer instant, quan s’il·lumina l’escenari i la veus allà asseguda. Quina manera de seure i de moure’s i de parlar! Treballa tant al detall que amb poc ho diu tot. Durant els silencis pots veure perfectament el seu discurs intern només veient els petits moviments del cap, del tors, de les mans… Aconsegueix que al cap de 10 minuts […]

El punt de partida és impactant (Atenció: les primeres rèpliques poden quedar gravades a la seva memòria) i el monòleg final de l’obra és colpidor. En mig hi podem veure tres personatges que es belluguen pel perímetre de la marginalitat emocional intentant dotar de sentit les seves vides. “¡Atrévete si quieres a no hacer nunca lo que debes!” Aquestes paraules d’Albert Pla semblen guiar Jacob, el personatge central de La Pols. En un món on tots hem de ser empàtics, solidaris, que hem de saber controlar els impulsos, manejar els sentiments i aprendre a resoldre els problemes apareix un personatge que no ho fa (que no ho vol fer). I no estem parlant de bons i dolents sinó de sinceritat […]

La Norma de l’Extinció és un còctel d’il·lusió, treball ben fet, risc, exploració teatral i encert. Una beguda que passa suau però amb matisos suficients per a poder-los assaborir. L’obra original de Txékhov (Platónov) és sacsejada amb tal destresa que conserva tota l’aroma i l’ànima. El ritme és constant i es serveix amb petites dosis de genialitat. Els personatges viuen una nit boja plena d’alcohol, amor, trobades inesperades i decisions difícils. Són joves i s’ho passen bé (molt bé) però el futur ràpidament esdevé present i esquivar-lo es fa impossible. Tot i la durada, no embafa ni emborratxa. Feta per una companyia jove que de ben segur que aconseguirà, entre els seus espectadors, uns quants addictes.