Lluís Mayench Pierre

El pensament és sempre moviment i la poesia esdevé carn damunt l’escenari. Emparades per una escenografia minimalista, suggerent i canviant, les dues ballarines ens conviden a entrar, per la via abstracta, a la vida i obra de la filòsofa malaguenya. És un espai de llum i ombra, velat, on el temps es veu afectat per les duplicitats, les veus en off i les projeccions. Tenim la sensació d’irrompre en un espai íntim, personal i perdut que es recupera amb dolor i tendresa. No obstant això, sovint fa la sensació que Maria Zambrano esdevé només el pretext, l’excusa, el llenç per on es balla. Les paraules ressonen amb potència dins nostre mentre la dansa s’allunya. I també passa a l’inrevés, la […]

La reivindicació tossuda i valenta del cos, les imatges poètiques fetes amb pinzellades de clown i el monòleg final que posa la pell de gallina i que espero no oblidar mai són alguns dels al·licients d’anar a veure Cul Kombat. L’espectacle és potent, és cert, però sovint es perd en les transicions i alguns “números” naveguen sense trobar bon port. Tot i això, el missatge és el centre de la peça. No sé si les dues actrius que protagonitzen aquesta barreja de gèneres (teatrals i humans) tenen intenció de provocar-nos. Potser sí, però a mi em va arribar en diferit. És quan surto al carrer que sento la veritable provocació. Quan veig que després de la defensa conseqüentment sincera de […]

L’estrès és un monstre que ens devora. Arribar a casa, obrir la porta, deixar les maletes, respondre el telèfon, netejar la casa, anar a la feina… Llegué para irme ens regala boniques imatges (dins l’univers clown) de la soledat de l’ésser humà contemporani. La necessitat de trobar l’amor en el record, la impossibilitat de descans quan el llit t’escup del paradís, el desig sexual en l’únic company que tens a mà -un electrodomèstic-, i l’omnipresent i incansable contestador que ens subratlla la incomunicació. No obstant això, el talent i la tècnica de Gabriel Chamé Buendía estan totalment desaprofitats per la manca d’una bona dramatúrgia. En molts moments ens trobem en una successió de gags buits de contingut, quan es troba […]

Prendre decisions no és fàcil i menys quan aquestes afecten el teu futur. Quan acabi la nit ens presenta tres històries on els protagonistes es veuran fregant el que creuen un punt de no-retorn amb tot el que això comporta. L’encert de l’obra, sense cap mena de dubte, és el tema. La facilitat per reproduir llocs comuns i angoixes col·lectives. Som capaços d’emmirallar-nos amb els dubtes dels personatges (més que no pas amb els personatges) i passar una estona qüestionant-nos què faríem o, més ben dit, què fem quan ens passa a nosaltres. Quan acabi la nit és una bona proposta però li falta ritme i profunditat. Algunes situacions són tòpiques, d’altres és difícil d’entrar-hi i les parts més còmiques […]

Teen Time Gone és una obra complexa on música, dansa i text s’entrecreuen per alliberar les tensions, els desitjos i les pors de cinc personatges “atrapats” en un pis laberíntic. Cada habitació és un petit univers i el passadís la corda fluixa que tremola cada vegada que dos cossos s’entrecreuen. La peça s’autodefineix com una oda a l’adolescència i potser d’aquí neix la seva força i la seva ambigüitat. Un poliedre amb tantes cares que, efectivament, cal mirar-lo en 360 graus. L’escenari permet a l’espectador adoptar el rol d’un observador omnipresent i, d’aquesta manera, les ombres de les coses queden amagades només a l’interior de les mateixes coses. Però alhora, som presents dins l’acció i esdevenim un punt de fuga, […]