Marc Ribera

Què fa de Harold Pinter un dels dramaturgs més respectats i paradigmàtics del teatre modern? Què hi ha a les seves obres que, darrera d’una aparent normalitat, l’espectador acaba submergit en atmosferes estranyes però conegudes, surrealistes però significatives? Harold Pinter va rebre el Premi Nobel l’any 2005 (tres anys abans de morir) per descobrir-nos, a les seves obres, “el precipici sota la irrellevància quotidiana”. Per ser capaç de reproduir sobre un escenari aquestes situacions, sovint habituals en reunions entre membres d’una mateixa família, on la comunicació és qualsevol cosa menys directa; on els gestos, les paraules, els silencis i els comentaris estan carregats del passat, de tot el que cadascú sap de l’altre, de tots els comptes pendents, retrets, enveges […]

Una construcció -una obra arquitectònica- és un ésser inert o té ànima? És l’arquitectura tècnica o art? Quin són els principis que en regirien la part artística? Ha de tenir en compte el creador el públic a l’hora de pensar la seva obra? Treballar per a l’home com a individu o per a l’home com a espècie? Ha de veure’s, doncs, el creador, condicionat per les expectatives i patrons estètics preexistents o, com a obra d’art, ha de transcendir-los i dirigir-se cap a un pensament visionari? És llavors quan l’arquitectura deixa de ser un exercici funcional per transformar-se en un acte artístic? La novel·la d’Ayn Rand posada en escena per Ivo van Hove al Teatre Lliure dins del marc del […]

La qüestió de si un clàssic manté l’actualitat i requereix la seva reposada en escena queda resolta amb rotunditat en aquesta adaptació lliure d’Un enemic del poble feta per Les Antonietes, que converteixen aquest text del segle XIX en una proposta contemporània, actual i necessària en els dies convulsos política i socialment que vivim. Un conflicte que enfronta la raó i el poder, la veritat i els interessos econòmics. Un home -l’home més fort del món- contra l’interès velat i banyat en hipocresia d’alguns que no estan disposats a perdre un bri del seu poder -adquisitiu-, tant se val si estan en joc altres vides. De moment, 132 anys després, la mesquinesa que descriu Henrik Ibsen, a l’ordre del dia. […]

De nou ens plantem davant del repte de fer de la quotidianitat, de la normalitat… de la mediocritat alguna cosa interessant. Aquesta és la història de dues dones, ni joves ni velles, ni riques ni extremadament pobres. Dues dones que treballen a la cuina d’un restaurant preparant el menú del dia, cada dia de les seves anodines existències. El seu bot de salvació: les vides fictícies dels personatges de la telenovel·la del matí, als quals projecten les il·lusions d’una vida diferent, emocionant, real, que trenqui amb la rutina assassina i desesperançada de la que no s’atreveixen a sortir. Aquesta no és -a opinió d’aquest humil espectador-, el millor text de Marilia Samper. Ofereix un retrat simple i naïf (la lectura […]

Costa comprendre com, en els temps que corren, un text com el que signa Max Marieges pot haver arribat a estrenar-se a una sala professional de Barcelona. Costa imaginar que un grup de persones (amb experiència i criteri) hagin arribat a creure que això podia ser una comèdia d’èxit. Costa pair que s’hagin invertit milers i milers d’euros en un producte d’una qualitat tan inexplicable com aquest. Costa i fa mal. De l’obra, poca cosa a dir: un cúmul de tòpics que comença amb la interessant situació d’un matrimoni que adquireix una vivenda a un bloc de pisos on no hi ha més veïns (santa pau i silenci) i segueix amb un embolic de germans casats, mares adúlteres, pares absents […]