Marc Ribera

Els simpàtics aliens del planeta Voca arriben a la Terra per regalar-nos amb la seva música i els seus sons i recarregar la bateria de la seva nau espacial per poder tornar al seu planeta, situat en algun punt llunyà per darrera del Sol (!). Recorden aquells discos recopilació anomenats Boom 2, 3, 4… 5 (El disco de los éxitos) que recollien algunes de les cançons més punxades a les radiofòrmules i incloïen també un medley on s’empastaven tots els temes amb un beatbox que aconseguia fer-ho sonar tot igual? Doncs bé: això és l’espectacle dels Voca People. Unes veus prodigioses, les d’aquests aliens, que interpreten un interminable popurri a capella de melodies que repassen des de bandes sonores del […]

El pes del plom marca una nova fita en la feina d’Aleix Fauró i Isis Martín al capdavant de La Virgueria amb, sens dubte, la millor dramatúrgia, fins el moment, d’aquesta parella que ens proposa una obra sobre el tràfic d’armes i les conxorxes internacionals que el permeten. L’obra té un excel·lent primer acte on es presenten tot un seguit de fets i dades que ens obren els ulls al joc demagògic que es porten països i governants, polítics i empresaris que signen discursos i tractats proteccionistes per enriquir-se, després, a través de les escletxes de les lleis que ells mateixos dicten (una denúncia que es podria estendre sense cap remordiment a empreses conegudes per tots que exploten nens a […]

Nens i nenes, mares, pares, avis i àvies, Red The Nosepaper presenta: Take it all! Tan acostumats com estem a espectacles amb molta parafernàlia que no diuen res, donem gràcies a l’Ovidi Llorente i l’Erika Alsborn per dur-nos un petit espectacle que, impregnat de la millor tradició chapliniana, amb poca cosa diu molt. Una història que els més petits gaudiran per la seva plasticitat, per la gran capacitat expressiva dels seus intèrprets, que poden aprofitar una simple goma elàstica per crear un milió d’escenes divertides i enginyoses per guanyar-se la seva complicitat. Una història que també els més grans gaudiran, doncs a través d’un llenguatge senzill i directe ens donen una lliçó molt emocional al votant del sentit de la […]

Infecte: Infectat. Corromput. En sentit figuratiu, alguna cosa que pinta malament, vaja. No vull dir que l’obra Infecte sigui infecta. Ni molt menys. No és per tant. La idea principal o punt de partida és interessant: un virus informàtic pateix una mutació (que li permet transfigurar-se de digital a físic!) i acaba per infectar una persona humana. A partir d’aquest nucli, l’autor Alberto Ramos desenvolupa una trama més aviat fluixa, amb alguns gags més encertats que d’altres, posats en dansa per l’Iban Beltran amb un estil laxe i un sentit de l’humor qüestionable que no reforça la feblesa argumental. I és que costa d’entendre per què -per posar un exemple- hi ha tantíssimes escenes i tantíssims foscos (algunes escenes no […]

Com és possible que una obra com El chico de la última fila deixi la Sala Muntaner a menys de mitja entrada una nit de divendres? Un jove -silenciós, tímid, discret en aparença- crida l’atenció del seu professor de literatura amb una redacció. A partir d’aquest senzill plantejament es desplega un increïble text polièdric que ens parla de la comoditat i de la incomoditat de la classe mitjana espanyola; de nuclis familiars confortablement precipitats a l’avorriment i al fracàs; de nuclis familiars desintegrats que poden esdevenir un trampolí per anar més enllà i fer alguna cosa d’aquesta existència. De persones humanes i de les seves relacions complexes on, molts cops, sense adonar-nos, aquells que ens envolten acaben sent víctimes de […]