Marc Ribera

Nens i nenes, mares, pares, avis i àvies, Red The Nosepaper presenta: Take it all! Tan acostumats com estem a espectacles amb molta parafernàlia que no diuen res, donem gràcies a l’Ovidi Llorente i l’Erika Alsborn per dur-nos un petit espectacle que, impregnat de la millor tradició chapliniana, amb poca cosa diu molt. Una història que els més petits gaudiran per la seva plasticitat, per la gran capacitat expressiva dels seus intèrprets, que poden aprofitar una simple goma elàstica per crear un milió d’escenes divertides i enginyoses per guanyar-se la seva complicitat. Una història que també els més grans gaudiran, doncs a través d’un llenguatge senzill i directe ens donen una lliçó molt emocional al votant del sentit de la […]

Infecte: Infectat. Corromput. En sentit figuratiu, alguna cosa que pinta malament, vaja. No vull dir que l’obra Infecte sigui infecta. Ni molt menys. No és per tant. La idea principal o punt de partida és interessant: un virus informàtic pateix una mutació (que li permet transfigurar-se de digital a físic!) i acaba per infectar una persona humana. A partir d’aquest nucli, l’autor Alberto Ramos desenvolupa una trama més aviat fluixa, amb alguns gags més encertats que d’altres, posats en dansa per l’Iban Beltran amb un estil laxe i un sentit de l’humor qüestionable que no reforça la feblesa argumental. I és que costa d’entendre per què -per posar un exemple- hi ha tantíssimes escenes i tantíssims foscos (algunes escenes no […]

Com és possible que una obra com El chico de la última fila deixi la Sala Muntaner a menys de mitja entrada una nit de divendres? Un jove -silenciós, tímid, discret en aparença- crida l’atenció del seu professor de literatura amb una redacció. A partir d’aquest senzill plantejament es desplega un increïble text polièdric que ens parla de la comoditat i de la incomoditat de la classe mitjana espanyola; de nuclis familiars confortablement precipitats a l’avorriment i al fracàs; de nuclis familiars desintegrats que poden esdevenir un trampolí per anar més enllà i fer alguna cosa d’aquesta existència. De persones humanes i de les seves relacions complexes on, molts cops, sense adonar-nos, aquells que ens envolten acaben sent víctimes de […]

Traïcions, enganys, repressió, homosexualitat, llibertinatge, pedofília… tots aquests temes són abordats en aquesta obra on la directora Glòria Balanyà realitza el curiós experiment de reflectir trets psicològics dels personatges a través d’aspectes formals com poden ser el vestuari, la fisonomia o el gènere de l’actor que l’interpreta. Destacar l’excel·lent feina dels actors! Els passatges més monstruosos són descrits amb humor delirant, mentre que les situacions més còmiques són narrades amb dramatisme histriònic. I cap d’aquestes decisions semblen fruit d’una ment capriciosa o trivialment provocadora, sinó que s’entenen com a part d’un dispositiu que vol integrar-se com a part del missatge de l’obra; l’absurda tossudesa de l’home en la seva incansable insistència en forçar una homogeneïtat impossible, doncs no han nascut […]

No sóc negre. Ni tinc trets orientals ni àrabs. Bé, una mica nord-saharians, potser sí. Tampoc he viscut en zones marginals on el racisme, la xenofòbia o, simplement, la violència es respiri al carrer. És per això que, fins avui, no coneixia què se sent quan et trobes envoltat per tres nois espantats, desorientats i perduts i tu ets la víctima de la seva ignorància. Tres nois que han mamat violència i ara suen odi. Un personatge mor a escena. Mai sabrem les raons. Mai sabrem quina és la llavor que arriba a impulsar a tres joves estúpids a creuar el llindar de la humanitat per convertir-se en assassins. Malgrat que els actors acusen certa falta d’experiència, amb una articulació […]