Marc Ribera

La Universitat Internacional de La Rioja és productora i distribuïdora d’aquest espectacle. Sorprenent i grata noticia de la que, tant de bo, prenguin nota moltes universitats de la resta de l’estat. Ho fan, expliquen, com a acció d’enriquiment cultural perquè alumnes, exalumnes i professors puguin participar d’activitats col·lectives fora de l’àmbit acadèmic. Chapeau. Porten fins al Teatre BARTS un text suposadament de Shakespeare que, en realitat, no és ben bé de Shakespeare, sinó que es tracta d’una peça escrita a moltes mans on Shakespeare podria haver afegit algunes pàgines. Una singular producció amb un cartell que, per començar, despista una mica, doncs es tracta d’un disseny modern que convida a pensar en una proposta contemporània, conceptual, tal vegada propera a […]

Nit d’estrena. Aplaudiments. Part del públic dempeus. Inquietud. Somriures. Mitjos somriures. Paraules sobre l’espectacle, poques -per què la gent és tímida a l’hora d’opinar, debatre, compartir les seves sensacions? Els ulls oberts, amb una lluentor especial. Els caps, sacsejats. El cors, remoguts. Bon treball. Gran estrena. Wajdi Mouawad és un dramaturg ben conegut i apreciat a Barcelona. És l’autor d’Incendis, l’obra que va esgotar entrades al Romea la temporada passada. En aquest cas, l’espectacle és al Teatre Lliure i es mou en una tessitura ben diferent, tot i que fidel a l’estil personal, honest i poètic de l’autor. Es tracta d’un solo intimista que creix -i de quina manera- fins a convertir-se en un solo quasi expressionista i colpidor, ple […]

Parla l’il·lustre José Luis Gómez de la importància dels silencis a l’obra per donar temps a l’espectador “a pensar”. També parla de la importància del teatre a l’hora d’insuflar l’espectador amb alguna cosa que, un cop baixat el teló, perduri, deixi un pòsit, alguna cosa que el modifiqui i li proporcioni plaer, en alguna de les seves tesitures. Dóna gust sentir-lo parlar i comparteixo la seva passió en quant a la teoria. Malauradament, no estic d’acord en que l’obra que ell protagonitza sigui contenidor d’aquest paradigma. Més enllà d’això, em pregunto per què el seu Petit Príncep beu, s’enfada com ho fa o es mofa, en algun moment, del seu company d’escenari. No és el nucli d’aquest personatge la representació […]

Fins al final és un espectacle que se’n riu del món de l’espectacle. Una producció self-made, low-cost irònica, irreverent i efectiva. Un espectacle de petit format, gran en ironia i enginy, apte per a qualsevol tipus de públic, qualsevol mena d’espai, sense cap ambició dramatúrgica, cap conflicte existencial, quasi bé sense escenografia, ni vestuari, ni teló, ni canvis de llum… però, això sí, amb molta marxa. La Gemma Martínez i la Judit Saula són les dues actrius a escena. Però també en són les autores, directores, productores i, fins i tot, tècnics de so de l’espectacle. Ens expliquen algunes històries, disfressades d’escenes, que tal vegada els han passat a elles mateixes. O potser és tot un engany. Tant se val, […]

Eurípides, Shakespeare, Txékhov, Koltés… materials complexes de treballar. Teixits delicats que cal cosir amb atenció i no són adients per elaborar qualsevol mena de peça. Autors que han aconseguit fer un ús magistral, a la vegada que subtil, del llenguatge. Dramaturgs que han aconseguit descriure amb excel·lència les unitats atòmiques de l’existència humana: les emocions, les angoixes o aquells impulsos més profunds i contradictoris que fan de la vida una lluita contra nosaltres mateixos, el nostre pitjor enemic. És per això que cal anar amb cura a l’hora de ressuscitar qualsevol dels seus textos. Cal un treball exhaustiu i meditat si volem reviure els seus personatges i insuflar l’espectador amb les seves realitats, doncs neixen del més profund de l’experiència […]