Marc Ribera

Eurípides, Shakespeare, Txékhov, Koltés… materials complexes de treballar. Teixits delicats que cal cosir amb atenció i no són adients per elaborar qualsevol mena de peça. Autors que han aconseguit fer un ús magistral, a la vegada que subtil, del llenguatge. Dramaturgs que han aconseguit descriure amb excel·lència les unitats atòmiques de l’existència humana: les emocions, les angoixes o aquells impulsos més profunds i contradictoris que fan de la vida una lluita contra nosaltres mateixos, el nostre pitjor enemic. És per això que cal anar amb cura a l’hora de ressuscitar qualsevol dels seus textos. Cal un treball exhaustiu i meditat si volem reviure els seus personatges i insuflar l’espectador amb les seves realitats, doncs neixen del més profund de l’experiència […]

¿Dónde está Cheetah? ¿Que no sabes dónde está Cheetah? Pues mira, Cheetah ya se marchó de la selva. Se ha operado los labios y ahora es presidenta del PP catalán. Els Morancos són de visita a Barcelona. S’allotgen al Teatre Apolo. Un luxe -és l’opinió d’aquest humil espectador. Dues persones, un escenari pràcticament buit i més de dues hores de riures i riallades. Aquest espectacle (i aquesta parella d’humoristes) tenen molts mèrits. Però n’hi ha un d’irrefutable: aconsegueixen que cada rèplica -cada rèplica d’un espectacle de més de dues hores són moltes rèpliques- tingui com a resposta una enorme i descontrolada riallada del públic. Des del primer segon. El primer gag que deixa anar en César només sortir a l’escenari, […]

Això és el que fan els adolescents de Jo Mai, la decebedora -és la opinió d’aquest humil espectador- proposta del dramaturg Iván Morales, que va entusiasmar la temporada passada amb Sé de un lugar i que ens proposa aquest cop una història i uns personatges -tot i la marginalitat del context- construïts a partir del postureo, un terme modern, usat en l’argot juvenil, que vindria a dir “preocupats de com se’ns veu, i poca cosa més”. Si la lluita històrica d’un adolescent ha de ser cridar al món que les coses han de ser diferents, des de la il·lusió o idealisme encara tendres dels primers anys, des de la fortalesa fresca “d’acabats d’arribar”, el director d’aquesta obra planteja uns adolescents […]

Un llarg títol per a una petita obra (en durada, que no en dimensió) que transita de manera ben calculada des d’una exuberància inicial i grollera cap a un final seré i íntim: Lo único que necesita una gran actriz es una gran obra y las ganas de triunfar. Així titul·la Damián Cervantes aquest experiment teatral que pensa, aquest humil espectador, fa molt i molt bé a la cartellera barcelonina. Perquè és una aposta que sacseja els pulmons del públic. Perquè el diafragma es contrau durant la fantàstica primera escena de ritme trepidant, d’una força emocional i vocal que no demana disculpes ni permís per molestar. Perquè hi ha espai per a l’humor, tan necessari i balsàmic, a l’hora de […]