Marc Ribera

Diu Moreno Bernardi, en la seva declaració d’intencions per a aquesta producció, que ha construït un muntatge de múltiples elements que facin de la peça una part viva i necessària de l’experiència humana. La vida no és necessàriament (o únicament) complexitat, acumulació, juxtaposició i saturació. La seva expressió més essencial l’observem, sovint, en la bellesa d’allò més simple. En la quietud. En el silenci. O en la moderació. La proposta sobre Macbeth que s’ha estrenat aquesta setmana al Teatre Akadèmia és supèrbia. En tots els sentits. Només Bernardi pot permetre’s el luxe, en els temps actuals, de situar vuit intèrprets i un músic en escena en un teatre de menys de cent localitats. O de proposar un muntatge que sobrepassi […]

Cr#sh, tothom pot caure és tota una declaració d’intencions, ja des del principi. Una proposta que busca oferir un teatre atractiu per als i les joves. Un teatre interessant, amb contingut. Punkie. Sorprenent. Res de nou, però sí de fresc. Una obra que trenca l’estructura narrativa clàssica per oferir-nos alguna cosa que enganxa de debò (més enllà de tres vivències narrades, micròfon en mà, de manera intimista, propera, petant-se les regles clàssiques de quarta paret, protagonista, antagonista, plantejament, nús o desenllaç). Les tres microhistòries que serveixen per desenvolupar la trama són només una excusa (que podrien donar molt més de si, estar més desenvolupades, a nivell dramatúrgic, tot sigui dit) per deixar volar la imaginació —i vaja si vola— i […]

Indestructibles és una obra documental inicialment adreçada a públic familiar que escenifica fragments de les vides de quatre infants que habiten en quatre indrets significatius de l’Àfrica actual. L’obra, inspirada en un projecte multimèdia dels periodistes Xavier Aldekoa i Alfons Rodríguez, busca generar un diàleg proper i crític entre les veus i perspectives dels protagonistes i el jove públic assistent. La posada en escena, de Clara Manyós i Verònica Navas, busca aquesta mateixa multidisciplinarietat fent servir llenguatges diversos (càmeres, projeccions, dibuixos i un interessant món audiovisual) que, de vegades, complica el seguiment dels quatre fils argumentals. La dramatúrgia, de frases curtes i essencialment descriptives, fuig la narració lineal per buscar una interessant composició d’imatges o impressions dels diferents moments vitals […]

No és tan habitual tenir l’oportunitat de conèixer obres d’autors contemporanis de més enllà de les nostres fronteres. I menys encara en català (o mallorquí, que ningú s’arrufi!). És justament això el que, aquests dies, podem gaudir a la Sala Beckett: un text del mallorquí Sergio Baos, premi Pere Capellà, que es va estrenar al Teatre Principal de Palma l’any passat. Les Maleïdes és una tragicomèdia per la qual transita un interessant i divers elenc de personatges interpretats magistralment per només quatre actrius: Lorena Faus, Alícia Garau, Àlvar Triay i Teresa Urroz. Els centrals: tres generacions de dones (mare, filla i neta) que emprenen un viatge ple de sorpreses i ombres, que les durà per escenaris tan diversos com una […]

Poques vegades els conflictes que tenen lloc entre caixes traspassen les parets del teatre per esdevenir públics. Però la sinceritat sense embuts que proposa aquesta obra ha tingut la seva rèplica també en el desenvolupament de la producció. I és que sembla que la proposta escènica de la directora (Lucia del Greco) no ha acabat de convèncer l’autor (David Plana), que l’ha trobada poc fidel a allò que ha de respirar, de forma essencial, la seva dramatúrgia. Personalment, vaig trobar la posada en escena més interessant que no pas el text. Un espai visual inquietant des del primer moment, uns personatges que semblen parlar directament des de l’ànima, sense tamisar ni vestir les paraules, fan que l’aposta de la jove […]