Mariona Rebull

Les comèdies al voltant de de les misèries familiars s´han convertit en un gènere teatral en sí mateix. I és que riure-se’n és potser la millor manera de digerir-les. A 53 diumenges se’ns presenta una situació ben reconeguda: la disputa dels germans a l’hora d’afrontar l’envelliment del seu pare. És el moment, com un es pot imaginar, de treure la pols al llistat de retrets acumulats durant dècades. I també exposar, és clar, l’inventari de mèrits: qui ha fet més per cuidar d’un pare? O anant més lluny encara: qui té més motius per excusar-se’n? En aquesta obra de Cesc Gay, els tres protagonistes ­­- Pere Arquillué, Àgata Roca i Lluís Villanueva – semblen tenir raons de pes per fer […]

Els clàssics són aquells que no caduquen mai. Es mantenen vigents i potser cal treure una mica de pols a les formes. En el El sopar dels idiotes, no obstant, no tant sols no caduca ni envelleix ni tampoc cal revisar. I és que la picaresca i la crueltat son temes ben atemporals. Des l’estrena mundial a principis dels anys noranta han arribat a casa nostra diverses adaptacions – tant en català com en castellà – que no van decebre. Tampoc ho ha fet aquesta nova versió de Pep Anton Gómez i amb repartiment ben conegut pel públic català. De la trama poca cosa nova podem aportar: un grup d’amics convida setmanalment a un idiota. Aquesta vegada però les circumstàncies […]

Després de llegir el Hamnet de Maggie O’Farrell i seguir corpresos del recent ser o no ser de Pol López ens preguntàvem si les adaptacions o les obres al voltant d’aquest clàssic shakespearià podrien estar esgotades. Aleshores, és el moment on l’Oriol Broggi i la companyia de La perla 29 ens contesten: arriba un Hamlet ben inusual que combina teatre, cinema i televisió. No es tracta de trencar les formes pel gust de trencar-les. Tampoc d’un desplegament petulant on la innovació reclama per se tot el protagonisme. Més aviat tot el contrari: l’us de la gran pantalla és una manera d’aprofitar sinèrgies, d’unificar l’art, de picar l’ullet (a vegades de forma directe, a vegades caumuflat entre línies) a les pel·lícules […]

El títol no pot estar més ben trobat: L’habitació blanca. No són així les aules on hem estudiat cursos i cursos a l’infantesa? En aquesta obra però, els protagonistes ja fa almenys 25 anys que han deixat l’escola endarrera. Però la reaparició de la senyoreta Mercè – interpretat per una sensacional i entrenyable Francesca Piñon – tornarà a posar en contacte a la Laia, el Carles i el Manel de forma gens casual i amb la finalitat, si és que n’hi ha verdaderament alguna, de fer-los conéixer o més aviat rememorar i mirar de front la història de l’Albert Cornet, el company de pupitre de tots ells. Amb un magistral ús de no linealitat ni en temps ni en espai […]

Diuen que la informació és poder. I en el cas d’Angle mort, la comèdia de Roc Esquis i Sergi Belbel, aquesta afirmació és més certa que mai. Aquí, és l’espectador el que està desinformat i on ha de deduir, interpretar o fins i tot malinterpretar el que està passant sobre l’escenari. I què és aleshores el que passa? L’Andreu vol acomiadar alguna de les 3 persones del seu equip; per contra totes elles volen conservar la seva feina. El conflicte doncs està servit. No obstant, res és el que sembla i els interessos ocults i personals dels protagonistes faran gravitar les seves accions cap a un costat o altra. Angle mort és una obra original com poques i exigent com […]