Mariona Rebull

D’aquesta obra en sentireu a parlar. Sopar amb batalla. Sí, ho endivineu, uns amics es reuneixen a casa d’un d’ells per tenir una vetllada agradable. Sí, després els conflicten escalen i van sorgint xafarderies i dimonis del passat. Aquesta vegada però, és totalment diferent. Hi ha riure, sí, però també hi ha suspens i ironia i estratégia. En desborda. Sang i violència. Massa, segurament massa. I també exageració i un pél de manca de versemblança. Podriem dir que aquí se superen límits del ja establert com a gènere “sopar amb amics i familiars”. La nova obra de Jordi Casanova té la capacitat de mantenir l’espectador captiu durant tota la representació i tan aviat retorçar-lo de riure com d’expectació. Cada escena […]

Un únic text. Senzill i sensible. I també premiat, sigui dit de passada. Un escenari auster. Una llum que empeny l’acció i emfatitza les emocions. I dos actors, Carles Goñi i Muguet Franc, interpretant-ho per separat i en sessions diferents. De dol, de la dramaturga Queralt Riera, ve a parlar-nos del dolor de la pèrdua i dels actes a la que aquesta ens pot arrossegar. De vides tacades i trencades per l’abús d’un oncle. Un abús llunyà en el temps però on el subconscient dels protagonistes, el Hamlet i l’Ofèlia, ha quedat clavat i que tindrà conseqüències fins avui, el dia en que celebren 33 anys. L’ancoratge shakespearià és anecdòtic. Encara que aquí, al igual que al clàssic anglès, també […]

No menjar per por d’empassar-se un vidre. Haver de viure a pocs metres d’un piano. Tenir pànic a que passi alguna cosa dolenta. O a que en passi una encara pitjor. Aquesta és la garjola mental dels que estan diagnosticats amb un trastorn obsessiu compulsiu i aquesta és la realitat que venen a mostrar-nos a Suite Toc nº6, de la companyia Les Impuxibles. Una obra entranyable, valenta i visceral i amb una gran potència onírica i hipnòtica que sorteja prou airosament els perills de l’autoficció: no cau en l’autocomplaença i és intima sense intimidar. Això sí: en determinats moments ratlla el terreny fangós de convertir-se en una striptease emocional. Tots estem malalts, i els que no ho estan és perquè […]

Vayamos primero por el argumento, si bien en realidad, sea lo de menos: Per un sí o per un no parte del reencuentro de dos amigas, interpretadas por Isabelle Bres y Maria Pau Pigem, en el que una le cuestiona a la otra por los motivos de su distanciamiento. A partir de allí, empieza la batalla y las palabras son tomadas como munición y como balas hirientes. Aunque, a decir verdad, el protagonista de la obra no son las palabras sino más bien aquello que no se dice: las entonaciones, las miradas de reojo, los silencios y los hilos de la manipulación y de la condescendencia. Todo aquello que inclina la balanza hacia el sí o hacia el no, lo […]

Només la fi del món, es toda ella intensidad. El espectador no alcaza, entre clímax y clímax, poder distenderse, coger aire ante la resolución de la tensión venidera. Se ha prescindido de vestuario vistosos, de idas y venidas de acción y de escenas de la vida cotidiana, para que la palabra tomara todo el protagonismo. ¡Pero qué palabra! Densa, afectada, rumiante –yo pienso, yo pensaba, sí, yo así lo veía y yo así lo veo-que sería exquisita para una novela con narrador omnisciente pero desprovista de toda naturalidad en el lenguaje oral y menos aun, familiar. La nueva propuesta de Oriol Broggi es una historia que narra la vuelta a casa de un hijo, que a las puertas de los […]