Mariona Rebull

Les bones persones també maten. O potser, les bones persones covardes. O potser, les bones persones covardes i acorralades. O qui sap si qui mata pot ser realment mai una bona persona. Qui ho pot saber? El cas de Jean-Claude Romand, que va assassinar a la seva família quan es va descobrir que duia mentint tota la vida, va ser un cas sonat. I òbviament, que el reconegut autor francès Emmanuel Carrère li dediqués un llibre – L’adversari – va ampliar la ressonància d’aquest tràgic esdeveniment que va tenir lloc l’any 1993. Ara L’adversari arriba al teatre amb un format brechtià on el narrador – Pere Arquillué – representa principalment l’escriptor francès així com també, de forma secundària, personatges de […]

Arthur Miller ha sigut un dels dramaturgs més implicats en la política dels Estats Units. El qüestionament del somni americà o la crítica al capitalisme han travessat les seves obres més icòniques. Segurament Mort d’un viatjant sigui la més coneguda i reconeguda però no per això podem passar per alt les crítiques punyents que Miller va dedicar a Tots eren els meus fills. En aquesta peça, ara dirigida per David Selvas, tenim l’oportunitat d’endinsar-nos ens fets reals que són només una mostra de l’avarícia humana: en un context de guerra mundial un home de negocis ven peces bèl·liques defectuoses que causen la mort de més de vint joves. Els detalls els anirem coneixent en una història situada al jardí d’una […]

Quan un fa 20 anys s’ha de celebrar amb festa grossa. I això és justament el que han fet a La Perla 29, recordar el seu naixement duent a escena altra vegada la seva obra inaugural: Els ulls del germà etern del Stefan Zweig. El text per si sol ja és una garantia. Una bonica història amb clares reminiscències orientals sobre les conseqüències que té les postres accions però alhora, també la nostra inactivitat. Una petita fàbula amb tota la màgia del conte infantil però dirigida al públic adult. Però no és aquí només on rau l’excel·lència. Cal destacar que la direcció d’Oriol Broggi és magistral. Potser amb una arrencada una mica densa, però que posteriorment poc a poc l’espectador […]

No és cap secret que la muntanya guarda perills per tots aquells que decideixen encarar-la. D’això ens parla FitzRoy. Però en parla només en aparença: el dilema que allá s’hi planteja, el de continuar l’expedició o abandonar-la (amb el que ambdues decisiones comporta) suposa en el fons els mateixos petits dilemes que travessem tots en la nostra quotidianitat. Aquí, la muntanya és només un context, una excusa, un decorat. El que importa a metres i metres d’altura és el mateix que importa en el dia a dia dels espectadors. Per això, m’atreviria a dir, aquesta obra funciona i agrada. FitzRoy ens dona el que promet: intel·ligència i diversió a la vegada. Ens dóna intel·ligència amb un argument ben trabat i […]

Benvinguts a La Quarta dimensió. Així és com es titulen­ – sense que ningú sàpiga ben bé el perquè – el conjunt de 17 poemes teatralitzats que donen veu a personatges de la mitología grega que l’autor grec Iannos Ritsos ens va deixar com herència. No és el primer cop que es representa un d’aquests poemes – i de ben segur que arribaran més especitacles – però en tot cas, ara tenim l’ocasió de veure Agamèmnon. De les històries d’Homer ens arriba un Agamèmnon despota, ambiciós i sense escrúpols però aquí, Ritsos ens el presenta com algú més reflexiu, més considerat, més humà. Un despota humà, sí, que arriba de la guerra de Troia per dirigir-se a la seva dona […]