Mariona Rebull

Per a tots aquells que hem seguit la seva trajectòria, la companyia el Tricicle és ja un sinònim de familiaritat i de sentir-nos com a casa. És que porten anys i anys voltant pels nostres escenaris. Però els canvis arriben sempre, fins i tot per a ells, que ens tenien avesats a ser tres, i al seu humor mut, però de riure explosiu i sorollós. Aquesta vegada, ni tres actors, ni silenci sobre l’escenari. El títol ho diu tot: Per fi sol. I sol, sol amb la seva veu, Carles Sans ens posarà nostàlgics amb un viatge memorable cap a les anècdotes que han format part del llarg camí escènic del Tricicle. Anècdotes potser exagerades, potser maquillades, potser hàbilment col·locades […]

A Hemingway se li atribueix l’aforisme “estimar malament és el mateix que no estimar”. I en la mitologia grega, en trobem un munt d’exemples. Violacions, infidelitats, enganys i infanticides. És el cas de Medea després de la traïció de Jason. En aquesta obra de Queralt Riera revivim i també ressignifiquem aquest clàssic d’amor, desamor, passió i tragèdia aterrat a les nostres referències i a la nostra quotidianitat: la sèrie a cor obert i la indústria catalana, a tall d’exemple. En L’amor (no és per a mi, va dir Medea) s’hi desenvoluparà aquesta història explicada d’una forma ben curiosa, des del principi i des del final, es a dir, des de la infantesa i la senectut de Medea, i confluint ambdues […]

Reconec la meva ambivalència davant de les adaptacions de clàssics. Per un costat, pot ser un goig reviure d’una altra manera la història que ja sabem. Per altre, no és pretensiós creure que un pot aportar res nou? Si els clàssics són veritablement atemporals, no és un oxímoron voler-los adaptar al moment actual? A aquestes alçades explicar l’argument de Romeu i Julieta seria redundant: és ja un lloc comú i col·lectiu. Per contra, les formes d’aquesta adaptació sí donen per parlar. Sorprenentment, l’últim clàssic sota la direcció de David Selvas aconsegueix posar les últimes modes, tecnologia i recursos de direcció actuals al servei d’aquesta tràgica història d’amor. Qui no n’ha defugit i alhora anhelat ser-ne protagonista? Per un costat, Selvas […]

Els que seguim la trajectòria de Moreno Bernardi anem entreveient el segell de la seva direcció: poesia, acompanyament corporal, pulcritud en la dicció, llenguatge noble, certes dosis d’onirisme i sigui – cantada o narrada– un bon punt de musicalitat. Ho hem trobat a obres com La nit, Radionit o L’olor eixordadora del blanc. I és també el que trobarem en aquesta interpretació personal d’Eduard II escrita Christopher Marlowe, el considerat predecessor de Shakespeare. I com a tal no hi podria fallar la passió, el drama, el sacrifici i la mort que susciten les lluites de poder en una cort. Ens trobem davant del rei Eduard II que, tot i casat amb la Reina Isabel, viu un idili amb el jove […]

Molts som els que suscribim lemes d’igualtat i feminisme, tenim la democràcia com un valor, exigim bons convenis de treballadors i sortim al carrer a reivindicar els nostres drets. Ara bé, què passa quan els altres exerceixen aquests drets i ens esgarrapem, aleshores, el nostre privilegi d’estatus quo? I és que la coherència interna no és fàcil. I a can Els Brugarol, l’obra de Ramon Madaula que inclou un toc autobiogràfic, ho saben perfectament. Protagonitzada pel mateix Madaula (pare), Jaume Madaula (gendre) i Estel Solé (filla) veurem sobre l’escenari com l’espurna que incendia la seva relació és el canvi d’ordre del cognom d’un fill. Una qüestió aparentment superada en un món avançat, obert i progressista com el nostre, no? No […]