Markos Goikolea

Una enginyosa premissa serveix com a punt de partida per a aquesta comèdia sobre l’ús del llenguatge: Una dona gairebé analfabeta pateix una espècia de possessió per part de la RAE que la porta a expressar-se de forma tremendament elevada i a no tenir cap tolerància pels errors lingüístics, cosa que l’aparta del seu cercle més pròxim i li impossibilita ser feliç. L’obra transcorre en temps present i el públic assisteix a una espècia de teràpia de conversió d’aquesta dona per a recuperar la seva identitat anterior. Tots dos intèrprets, María Adánez i José Troncoso, defensen els seus papers amb nota i molta complicitat entre ells. L’escenografia sembla un plató de televisió, amb una tarima retroil·luminada i una pantalla on […]

Les Bàrbares és una boníssima tragicomèdia que posa a les dones de més de cinquanta anys en el centre amb un to actual, fresc, feminista i amb una posada en escena molt encertada i suggeridora. El text de Lucía Carballal, que es va estrenar originalment al CDN a Madrid, reuneix tres dones grans després de la mort d’una amiga en comú. Aquest punt de partida no és més que l’excusa per a presentar tres arquetips diferents de dona respecte a les renúncies que han decidit fer per a sobreviure en un sistema patriarcal: la que ha renunciat a la feina per a quedar-se a casa, la que ha renunciat a la família per a triomfar a la feina i la […]

Hay un gran cubo sin paredes en escena. Dentro dos mesas de oficina con sus correspondientes portátiles, una mesa de ping-pong y cuatro intérpretes atrapados en su rutina laboral. El público se ubica alrededor del cubo, pudiendo desplazarse para observar la pieza desde distintos puntos de vista. El verso de Góngora que da título a la pieza es un buen reflejo de un sistema laboral perverso del que somos tanto pastores como pasto. Lo mantenemos en funcionamiento al mismo tiempo que nos devora. Los cuatro intérpretes intercambian sus roles constantemente, ya que la identidad o singularidad de cada uno de ellos es lo que menos importa, todos somos reemplazables, intercambiables, sustituibles. Los personajes son freelancers de la economía digital, alienados […]

Álex Rigola adapta l’obra de teatre amb la qual David Mamet va guanyar el Premi Pullitzer en 1984, reduint-la a la seva mínima expressió. La peça segueix a cinc personatges d’una agència immobiliària al llarg de dos únics dies, en els quals es succeeixen tot tipus de traïcions, robatoris, discussions i, en general, actituds mesquines. Al marge de la ja esperada qualitat d’un text que es deriva de la literatura de David Mamet, Rigola manté a nivell escènic la seva proposta estètica dels últims anys i el que defineix l’essència d’aquest Heartbreak Hotel. Ens referim a la reducció de tots els elements teatrals a la seva mínima expressió. L’única escenografia present són dues cadires, el nom del títol de l’obra […]

En aquesta original, estranya i inquietant proposta, la companyia catalana El Eje uneix forces amb el director i dramaturg argentí Sergio Boris per a fer un homenatge al fracàs com a refugi. L’espai escènic construeix una mena de cova plena d’objectes acumulats sense un ordre ni lògica aparent, igual que la trama d’aquesta història, que lluny d’avançar en forma lineal es basa en l’acumulació i la repetició per a retratar l’estat anímic d’aquests cinc personatges atrapats en uns llimbs de l’error. L’antiga escola d’adults, on només queda un alumne, s’ha convertit també en taller mecànic. Tot està per reparar, tot està per reformar, tot és un error, un fracàs, inclosos els personatges, que vaguen sense cap objectiu més que sobreviure […]