Miquel Gascon Baz

Malauradament ens va decebre, perquè en general ens hem avorrit força, malgrat que reconeixem la gran dificultat tècnica de poder sincronitzar la música d’una orquestra en directe amb la projecció d’una pel·lícula (que no pot parar la seva projecció) i amb els moviments dels actors- cantants, interpretant sobre el fons d’una pantalla plana de cinema, sense la perspectiva que tenen els espectadors a la Sala. Hem vist moltes versions d’aquesta òpera còmica i potser aquesta és la que menys ens ha agradat; la raó l’atribuïm potser a què la trobem massa estàtica, pel fet que els cantants són “penjats” i lligats amb arnesos, tot apareixen al mig de la pantalla quan uns mecanismes giratoris els deixen a la vista; malgrat […]

Aquesta proposta de Mariano Pensotti va néixer d’una història real tal com ens va explicar el mateix autor a la roda de premsa, arran del cop d’estat a l’Argentina, el pare del director va enterrar al jardí de casa dels avis uns objectes comprometedors. Dins de bosses de plàstic negres va guardar, llibres, revistes, fotografies, cartes de companys ; un cop finalitzada la dictadura, 40 anys més tard, va intentar retrobar-les amb el seu avi però no ho van aconseguir. No va ser fins més tard, quan el nou inquilí de la casa volia fer una piscina, que van aparèixer les bosses. El seu pare va reconèixer tots els objectes tret d’un, una cinta de cassette d’un cantant desconegut. La […]

Anàvem a veure una comèdia, anàvem a veure una obra de David Plana, autor que ens va impactar en el seu dia amb “La dona incompleta” (i estem parlant de fa 15 anys si fa o no fa), anàvem a veure uns actors que eren una garantia, …. Tot això ho sabíem. Però el que no sabíem és que no ens agradaria gens ni mica. I comença bé, l’obra en la primera mitja hora ens ha arrancat algun somriure i ens ha fet pensar que gaudiríem, però ha estat un miratge perquè ha començat a derivar cap a l’exageració desmesurada i l’absurd. Creiem que a David Plana, a partir de la meitat de la representació el text se li ha […]

Al començament veiem tots els actors palplantats a escena i absolutament muts; el piano i el seu intèrpret en una plataforma que està situada a sobre d’uns rails de tren; és l’únic que emet sons, amb la gola i teclejant a sobre les cordes acústiques del piano. Una escena llaaaaarga d’uns 10 minuts que provoca una certa inquietud i angoixa en bona part dels espectadors. Platonov està a punt de suïcidar-se i el veiem passejar-se molt lentament amb una escopeta a la mà. El que segueix és un retorn delirant als darrers dies de la vida de Platonov, un viatge a través dels esdeveniments que han precedit la seva mort. Platonov erra entre els altres personatges com si aquests fossin […]

A la Sala Atrium la companyia el Martell presenta aquesta nova proposta sobre l’amor romàntic, malgrat que també ens parla de desig i de sexe; escrita i dirigida per la Laia Alsina. Aquesta obra ha estat la guanyadora del segon premi del Cicle de creació escènica DespertaLab que organitzen la Nau Ivanow i la Sala Atrium amb l’objectiu de donar suport a la creació teatral més activa i emergent. Cinc actors a escena ens xixiuiejen una tendra i famosa balada…. i ja d’entrada ens fan riure amb una escena força friqui; són cinc actors sense nom, numerats de l’1 al 5 que ens van dient com evolucionen les escenes i demanen la llum que els hi cal cada vegada; d’aquesta […]