Miquel Gascon Baz

Un estudi de les relacions humanes, pensat al mil·límetre, de les emocions dels membres d’una família que viuen junts per interessos dispars, però que tots ells són conscients que qualsevol desencadenant pot desfer aquesta relació. Durant el desenvolupament de la representació apareixen sobretot les pors de tot tipus, però també la recerca de l’afecte, de la solidaritat mal entesa, pensant en ells mateixos… L’escenografia és senzilla i al mateix temps impactant i extraordinària, La direcció del mateix Claudio Tolcachir, autor de la obra, és una classe de Teatre amb majúscules. Una interpretació coral dels cinc actors, que fan estimar el teatre, perquè notes que cada un dels papers són viscuts intensament per ells. Vàrem tenir la gran sort de coincidir […]

La posada en escena de David McVicar, ens va captivar des de l’inici; una barreja de classicisme i d’una visió totalment actualitzada al teatre d’avui en dia; vestuaris i mobiliari d’època, entrellaçats amb elements trencadors i realment impactants, a base de grans cortinatges que envolten l’escena i que la delimiten a vegades a una petita part de l’escenari i sempre amb la mateixa base d’una escenografia comuna, presidida per una enorme làpida amb el nom de la protagonista: Violetta, a sobre de la qual es representa la totalitat de l’òpera. Una relectura contemporània que ens va agradar molt, moltíssim, ajudada per una extraordinària il·luminació de Jennifer Tipton. Vàrem gaudir de valent, de gairebé totes les veus del repartiment que ens […]

Ha estat un espectacle de tan sols una hora de duració, en el que ella ha parlat (i no ballat) gairebé la meitat d’aquest temps, en el que pretenia ser un viatge (amb avió i hoste masculí), a través dels últims 20 anys de la seva carrera com a ballarina i coreògrafa, amb petites danses protagonitzades per ella en exclusivitat. Mentiria si digués que és un espectacle fallit; no ens ha desagradat pas i inclús alguna de les seves propostes ens ha agradat, però en general no sabem trobar-li el que; no ens ha atrapat, com si ho fan altres espectacles de dansa i tampoc ens ha arribat a emocionar; continuem creient que en la seva dansa és barreja un […]

Una hilarant comèdia escrita en vers i en el català actual, sobre la rivalitat entre els aficionats a l’òpera en el Teatre de la Santa Creu (ara el Principal), que és on primer es va representar aquest gènere….. i els nou vinguts de l’època, que van apostar pel nou Teatre del Liceu; dues classes socials antagòniques que rivalitzaven per veure on es representaven les millors òperes i amb els millors intèrprets Ens ha agradat molt la posada en escena, en la que els intèrprets no abandonen mai l’escenari i simplement quan no els hi toca actuar s’asseuen a les butaques del saló on simula que passa tot l’argument. Una molt bona direcció i adaptació de Jordi Prat i Coll, recolzada […]

Una obra on la parella protagonista desenvolupen els seus papers amb una sinceritat i força que els fa totalment creïbles. Una història de marginalitat, desubicació, desconfiança, por, dolor, esperança …. magnífics Sara Parisi i Albert Franch i la direcció de Fernando Griffell. Dos ànimes perdudes, automarginades que es troben e intenten buscar una sortida. El director ens ha deixat dos possibles finals per així poder veure, tal com ell diu, “el otro lado de las cosas”. Per mes informació cliqueu aqui.