Neus Mònico Fernández

Aquesta setmana he descobert un nou espai, l’Oracles Theater, una sala que va obrir les seves portes en el 2017, i que està inspirat en els teatres independents de Nova York de finals dels anys 90. En aquest espai s’hi pot veure una programació estable i diversa principalment especialitzada en la dansa Butoh, una forma d’expressió amb moviments extremadament lents i d’una gran precisió. “Pinocchio” és un muntatge creat, dirigit i interpretat per Orland Verdú, basat en la carta del Boig de la baralla del tarot, i el conte “Li avventure di Pinocchio” de Carlo Collodi. L’originalitat d’aquests espectacle no és la història en sí, sinó la utilització del llenguatge i tècniques de la dansa butoh i el mitoh teatre […]

“Tosca” de Puccini és una de les òperes italianes que més m’agraden, de fet sóc una gran admiradora de l’obra de Puccini. Aquesta producció del Gran Teatre del Liceu i el Teatro de la Maestranza de Sevilla la vaig poder veure en directe el dia 15 de març de 2014, i en guardo un gran record. En aquella ocasió els tres protagonistes principals varen ser la soprano Fiorenza Cedonis com a Tosca, José Ferrero en el paper de Mario Cavaradossi i Vittorio Vitelli com al Baró Scarpia. Eren altres temps. En aquesta ocasió, i gràcies al projecte Liceu a la Fresca que s’emmarca dins de Liceu al Territori, iniciat el 2015,he pogut tornar a gaudir d’aquesta magnífica òpera des de […]

Aquest text és la tercera de les obres de J.B.Pristley juntament amb “El temps i els Conway” i “Truca un inspector” que componen la trilogia Obres sobre el temps. L’acció transcorre en un petit hotel al nord d’Anglaterra. Els hostes de la pensió reben un anunci inesperat per part del misteriós doctor Görtler, que els adverteix que aquell serà l’escenari d’una terrible desgràcia en un futur immediat perquè ell ja ho ha viscut. A partir d’aleshores els personatges es debaten entre l’acceptació de la tragèdia i les ànsies desesperades per canviar el futur, i comencen a tenir la sensació que allò ja ho han viscut anteriorment. Un dels avantatge que posseeix la Biblioteca de Catalunya és el seu magnífic espai […]

S’ha de dir que la Sala Fènix és dels pocs espais teatrals on s’hi poden veure veritables joies escèniques d’aquelles que se’n diuen poc convencionals, com és el teatre d’objectes, els titelles, les màscares o el teatre gestual. De fet va ser en aquesta sala on vaig descobrir per primera vegada el meravellós món dels titelles per adults. Els titelles per a adults és un gènere artístic poc reconegut i poc visible dins la cartellera teatral de la nostra ciutat. Sincerament, no ho entenc. Suposo que és degut al desconeixement (per part del públic), i també per la manca d’informació i recolzament dels medis informatius. La qüestió és que a mi m’encanta aquesta disciplina artística, i sempre que m’assabento que […]

“Puto” és una obra unipersonal d’Ezequiel Barrios, un coreògraf, actor i ballarí argentí, que indaga en l’imaginari d’un homosexual que encara s’amaga dins l’armari. Rebota dins l’armari. Ell és un Puto reprimit. La seva ràbia, insatisfacció i impotència davant l’homofòbia que existeix en la gran majoria de la societat, l’obliga a ser algú amb doble personalitat. A Argentina, el significat de la paraula puto és un insult amb tendències homofòbiques sinònim de “putiovi, maricón o gay”. A “Puto” veiem a un cos en constant moviment que crida amb tota la seva ràbia PUTO, PUTO, PUTO, PUTO,…Salta, balla, es transvesteix, es despulla física i emocionalment,… La intimitat de l’espai intensifica les emocions. Ezequiel ens interpel·la amb la mirada, ens mostra la […]