Neus Riba

Oxímoron és una amanida de circ de petit format i sensibilitat gran: no hi trobareu els circs massius de carpes enormes, ni números multitudinaris, ni animals salvatges… Hi trobareu poesia propera, varietat de disciplines, circ fet des de l’amor al circ, rialles i, en alguns casos, artistes força animals. L’espectacle el componen diferents números relacionats amb la Fira Trapezi que es celebra a Reus i una petita banda -formada per un contrabaix, una guitarra i una veu que tant recorda Silvia Pérez Cruz com una cantant del Bronx-, dóna la continuïtat a l’espectacle. Cal destacar aquesta agrupació musical de l’ESMUC, molt jove, que aporta al muntatge molt de ritme i una frontman femenina que no té res d’envejar als tradicionals […]

La Gemma Brió parla clar i diu veritats, d’aquestes que alliberen tant el que les deixa anar com el que les sent. A Llibert tres actrius, tres amigues, ens expliquen una història que té un component important de reflexió filosòfica i reivindicació social, que qüestiona els límits del que és ètic i el que és humà i que crida a l’espectador a posicionar-se i prendre-hi partit, ho vulgui o no. Una història amb una dramatúrgia poc freqüent, propera i diferent, i amb un humor de bromes íntimes i monòleg de bar, però amb una sensibilitat especial i una honestedat completa, obrint-se en canal als espectadors. La música és la seva aliada, i la guitarra una intèrpret més, gemint, cridant o […]

“Que de noche le mataron, al Caballero… la gala de Medina, la flor de Olmedo”, diu la cançó popular en la qual Lope de Vega va inspirar-se per escriure l’obra. I la presencia d’aquests versos (una celebració, unes ombres que sotgen…) fets cante jondo, converteix el muntatge del Teatre Lliure en tota una experiència. El talent de Madrid i Barcelona es sumen, igual que a la història un cavaller i una dama arreplegaven l’orgull de les dues ciutats, per a fer un muntatge on els versos clàssics i l’escenografia moderna es fusionen a la perfecció. Un espai que és molts espais, una poesia que batega al ritme d’uns músics brillants (i molt salats!), i les actuacions d’uns actors molt joves […]

Admetem-‘ho: d’una manera o una altra, tots hem desitjat alguna vegada enviar-ho tot a la merda. Desprendre’ns de les convencions socials, enviar el jefe on es mereix, oblidar-nos de les obligacions, viure amb lo puesto i passar-nos el dia fent el boig o tancats a un apartament amb aquella persona que ens torna bojos. Abandonar-nos a una vida de paradisos artificials, com els bohemis parisencs, sense conseqüències ni preocupacions. I hi ha un plaer estrany en deixar-nos endur per la història d’algú que viu així, i quan l’Àngel i l’Ana ho fan, interpretats amb tanta energia pel Nao i la Claudia, és com si ens alliberessin una mica a nosaltres mateixos de la nostra realitat. La llum, els micròfons, la […]

El primer que cal destacar és l’actuació dels quatre actors, molt joves, i amb moltes ganes. Personalment, el problema que hi he trobat és que han de defensar personatges estereotípics, i tot i que alguns son més rodons que altres, la trama és força previsible. El disseny de l’espai em sembla molt encertat, sobretot per la llum, però sembla que els pocs metres quadrats no siguin suficient per reflectir la violència i la fúria. Se’ls fa petit, i a vegades dóna la impressió que l’atrezzo (majoritàriament llaunes de cervesa) els distreu més que no pas recolzar-los en transmetre un text dur i complex. Kyla té la força en la cruesa i la fredor, però, en el meu cas, m’ha transmès […]