Pep Bujosa

Encara que ja m’ho havien explicat, quan vaig entrar a la Biblioteca de Catalunya vaig quedar sorprès de la disposició de les taules. Semblava realment un menjador popular, amb estovalles de quadres, amb el vi a taula i amb els plats i forquilles a punt per servir el sopar. D’entrada, doncs, l’escenografia em va semblar magnífica. L’hostalera és una obra de Goldoni, que es va estrenar en 1755 i que s’ha representat moltíssimes vegades en el teatre professional i d’aficionats. En aquest cas es presenta amb alegria i música, on tots els actors i actrius canten i en algun moment toquen algun instrument. Cada personatge és força esquemàtic i juga a fons amb les característiques preestablertes, que no varia gaire […]

Ahir vaig anar al Teatre Akadèmia i he de confessar que cada vegada m’agrada més aquest petit teatre del carrer Buenos Aires. Felicito a la Mercè Managuerra i al seu equip per la magnífica temporada que ens estan oferint, amb obres de Brecht, Ionesco, Sartre, Lorca. T. Willians i De Filippo entre d’altres. No es pot demanar més! Ahir tocava Sartre. Va escriure No exit (Huis Clos) l’any 1944 i, segons va explicar ell mateix en una entrevista, ho va fer perquè uns amics seus la poguessin representar. Ho van fer el mateix any just abans de l’alliberació de París. Ha estat dirigida per directors com Luchino Visconti, John Huston o com Luis Escobar, Miguel Narros, Adolfo Marsillach i , […]

Des que va començar la representació, quan amb tot a les fosques se sent la veu del venedor, em vaig adonar que estava davant una obra molt important i que no m’havia d’obsessionar en entendre totes i cadascuna de les paraules que escoltaria. Vaig tenir la mateixa sensació en obres tant diferents com Terra de ningú, de Harold Pinter o El Público, de Federico García Lorca. Per mi, en una representació teatral podem diferenciar el que jo anomeno la lletra i la música. La lletra és el què i la música és el com. En aquestes obres, la música és tant bona que no passa res si no entenc del tot la lletra. En la solitud dels camps de cotó […]

Dues parelles tancades durant tres dies en un hotel d’un país en revolta. A fora, la gent es replanteja la seva vida i surt al carrer, fins i tot amb violència. Volen canviar la seva situació social. I què fan els personatges dins de l’hotel? Caldrà veure l’obra per saber-ho, però puc avançar que en Josep Maria Miró aconsegueix fer un paral·lisme molt interessant entre la revolta exterior i els plantejaments de la vida de les dues parelles, que resten tancades i protegides a l’interior de l’hotel. L’autor ens presenta dues parelles d’edats i sectors socials diferents. Així, els conflictes presentats són més diversos. Sovint, els humans, seguim la nostra vida quotidiana sense grans plantejaments vitals. No tenim temps. Això […]

Us vaig a contar un secret. Fa uns quants mesos estava dinant en un restaurant de Gràcia i en una taula no gaire llunyana a la meva hi seien en Pau Miró, n’Oriol Broggi i una altra persona que no vaig identificar. No vaig poder evitar que algunes paraules de la seva conversa m’arribessin. Vaig sentir que parlaven sobre … les cançons d’en Sisa… i sobre … la novel·la d’en Marcé… Tafaner de mena, em vaig quedar amb la curiositat de saber de què estaven parlant. Quina relació hi podia haver entre Broggi, Miró, Marcé i Sisa? Ara ja he trobat la resposta: s’estava cuinant un plat exquisit, amb productes naturals d’en Juan Marcé, ben escollits per Pau Miró, amb […]