Quim Noguero

Obra que es veu a si mateixa fent l’obra, com l’acció es permet subratllar amb picades d’ullet del tipus de fer marxa enrere (talment si els personatges fossin gravats en vídeo) o quan es rectifica el que els actors acaben de dir per introduir-hi un passatge pretesament saltat, etc. En realitat, el que busquen aquests recursos és remarcar el caràcter absolutament fix i guionitzat del text per col·loquial que sembli, cosa que no hauria de dubtar ningú tenint en compte que Els guapos són els raros es construeix sobre munts d’ecos de les lletres del grup musical Manel. Fascinació per les cançons o el grup? Potser també, però sobretot identificació amb una veu que ha triomfat pels esquitxos que ofereix […]

Una de les propostes circenses del Grec que, si us l’he perdut, hi pot haver l’oportunitat de repescar. La companyia és fàcil que torni, si cal jutjar-ho per com hi hagut ocasió en edicions anteriors del Grec o del festival Trapezi. Més que de formes dadaistes (registre que s’adjudica sovint als membres de la companyia de circ francesa), a propòsit de My! Laika potser caldria parlar més aviat de bogeria onírica, de gran metàfora visual del caos mental i social en què ens movem. Devastació pop amb música de guitarra elèctrica, l’estètica del seu Popcorne Machine (A domestic Apocalypse) és d’apocalipsi neofuturista, però no el futurisme propi de cap realitat estilitzada i de disseny tipus Blade Runner, sinó el d’aparença […]

Nota ràpida. Si algú hi vol anar avui diumenge, endavant, que no s’ho pensi dues vegades. Confrontarem posicions. D’entrada, defenso l’actualitat d’un muntatge que corre el perill de veure’s vell tan sols per la temàtica i els referents musicals i sentimentals, com si per això mateix haguéssim de sentir caduques les conyes i la temàtica de Play it again, Sam, una pel·lícula de Herbert Ross que protagonitzava Woody Allent el 1972, aquí estrenada com a Sueños de un seductor i arribada en català al teatre de la mà de Ricard Reguant com a Torna-la a tocar, Sam l’any 1986. Què hi fa que als EUA la memòria sentimental d’Allen en aquell film arrelés en els anys quaranta i cinquanta, dins […]

Si a una frase li veiem més la intenció literària que allò que vol dir, l’expressió queda grandiloqüent, inflada, pesa, i és poc dinàmica i efectiva en la mateixa mesura que li sobra greix i li falta múscul. Les formes de la literatura han de ser afilades per aprofundir en el fons en què s’enclaven: si la punta és roma, potser és que en tenim prou de jugar (com els nens amb fletxes de ventosa) i ens conformem que l’obra sigui una forma d’entreteniment per matar l’estona en lloc d’una forma d’enteniment per aprehendre la realitat i viure amb plenitud el temps. En aquest sentit, Fuegos té una tendència perillosa al tòpic de les grans frases, com quan al final […]

L’aparença vacil·lant d’alguns fragments de conversa o algunes exposicions orals dins els textos de l’austríac Thomas Bernhard és una maniobra de distracció. Com que per culpa dels clixés, dels pressupòsits, dels llocs comuns, no ens acabem d’entendre gaire bé i quotidianament allò de què parlem resta molt sovint inexplorat, la feina de l’escriptor consisteix precisament a parar una trampa molt més subtil a la perdiu de la veritat i fer com qui xiula: com qui malèvolament sembla que es distreu amb qualsevol rucada i se’n va per les branques en lloc de tirar pel dret. El primer pas per encertar-la una mica passa per aquest reconèixer-nos massa dèbils per a un atac directe, cara a cara. I, aleshores, certes voltes […]