Quim Noguero

Béla Bartók: exili a Nova York té les veus de Rosa Renom i Lluís Marco posant cos a les paraules del músic hongarès i la seva dona, però no és pròpiament una posada en escena teatral, sinó gairebé una lectura dramatitzada. Es dirà que no, és clar, que el que passa és que la manera adient de portar a l’escena una font epistolar és aquesta, amb els suposats interlocutors asseguts davant de les cartes que es creuaven i llegint-les. Els textos són interessants. Ens situen en el mateix tipus d’experiència d’un autor com Stefan Zweig en l’època que va escriure les seves impressionants Memòries d’ahir: d’una banda, la cultura i l’antic ordre europeus en què havien estat educats tants d’aquests […]

Wasteland és un títol bastant comú. Com que vol dir “terra desbastada” hi ha fins i tot un videojoc amb aquest nom (ja ens podem imaginar per on va) i, evidentment, la proposta del Grec no té res a veure ni amb això ni tampoc amb el famós poemari homònim de T. S. Eliot traduït al castellà com La tierra baldía. L’obra de Lluís Danés estrenada al Mercat de les Flors sembla que va néixer inspirada en un documental de la directora cinematogràfica britànica Lucy Walker sobre l’abocador brasiler Jardim Gramacho, i és una mirada d’una teatralitat poètica i un punt circense sobre la humanitat arraconada, sobre la vida als marges, sobre les perifèries socials, sobre els espais laterals, és […]

A través del seu International Institut of Political Murder, el director Milo Rau s’ha interessat per diferents formes de totalitarisme i manipulació política. A Les últimes hores d’Elena i Nicolaie Ceausescu es va acostat al moment de l’execució del dictador romanès, i a Els judicis de Moscou ha portat a escena alguns dels judicis polítics viscuts a Moscou l’última dècada, inclòs el de les Pussy Riot. En aquesta línia d’anàlisi de la realitat, de document real contrastat, se situa l’obra presentada aquests dies al teatre Lliure. Hate Radio (la ràdio de l’odi) recrea les emissions de la Radio Télévision Libre des Mille Collines que van contribuir a la matança de les famílies tutsis en mans dels seus propis veïns de […]

Títol concís per resumir que l’espectacle celebra els vint anys de la companyia. Aquest simple XX dóna notícia, precisament, dels paràmetres de sobrietat i de despullament madur en què es mou avui Increpación Danza. La formació es va donar a conèixer fa vint anys sobretot per un muntatge sobre les dones a la presó de Wad Ras on ja combinaven el que ha estat la seva marca de fàbrica tot aquest temps: vocabulari flamenc, cosit sintàcticament en escena amb dramatúrgia contemporània. Allà creaven escenes: no hi havia pròpiament història, però sí un apunt de personatges i sobretot la recreació d’estats emocionals als quals el llenguatge flamenc atorgava nervi, coratge, carn i ungla. Després, sempre dins aquesta combinació d’estils, van perdre […]

El versàtil coreògraf i flexible ballarí belga-marroquí Sidi Larbi Cherkaoui té una capacitat d’assimilació brutal. Elàstic i adaptable com el líder dels Quatre Fantàstics de la Marvel, és també un d’aquells mutants que a les pel·lícules de superherois absorbeix el poder de qui té més a la vora. Sense ni despentinar-se. Així va xuclar les tècniques d’Akram Khan a Zero Degres el 2007, va esdevenir monjo shaolín a Sutra el 2008 i va posar de flamenc delicadíssim a Dunes al costat de María Pagés, tan adaptable com la sorra al ritme del vent, així que es pot dir ben bé que és la millor encarnació d’aquell “to be water, my friend” que deia Bruce Lee (no és estrany que Larbi […]