Quim Noguero

Aquesta obra de l’actor multiperformer Ernesto Collado parteix com a pretext de l’aventura d’un tal Ignasi Montaldo, un català del XIX que representa que se’n va anar a l’Amèrica del Nord rere les passes d’un grup il·lusionat d’icarians, una colla d’aquells primers socialistes utòpics que van fracassar a l’hora de trobar la seva Icària perduda. Collado ens explica com la majoria del grup va tornar, però que el català del seu relat tipus polifònic-documental-de-creació assegura la llegenda que es va quedar sol allà i, fins i tot, que va arribar a ser cap d’una tribu ameríndia. Un altre català fent l’indiu, això promet! La història té la seva gràcia, ja que al protagonista se’ns el situa escapant-se d’una Catalunya i […]

  Imaginació al poder, amb la il·lusionada capacitat de joc de l’infant, però al servei d’un imaginari adult farcit d’ecos culturals populars. Aquest matí, durant la representació al Poliorama, potser per com l’obra utilitza animacions de vídeo com a fons escenogràfic, potser per com les coreografies remeten a tants musicals del cine, una nena demanava a la seva mare: “fan pel·lícules?” I una altra assegurava d’un dels intèrprets en una altra escena: “s’ha enamorat d’ella i està trist perquè no li fa cas”. Certament es nota que la proposta s’entén i funciona de pel·lícula, i cal atribuir-ho a la gràcia virtualment potentíssima de la seva simplicitat. Una senzillesa que no renuncia a res, plena de color, alimentada d’una memòria que […]

Rhinocéros, el Rinoceront de Ionesco posat en escena per Emmanuel Demarcy-Mota, és realment excepcional. La història de Bérenger, un home cansat que al final esdevé l’únic resistent humanista en un poble on tots, inclosos els seus amics o la noia de qui està enamorat, es tornen rinoceronts, homes instintius, plens de força, sense moral, sense cap vernís de civilització, serveix a Ionesco com a metàfora del feixisme. Etiquetades com a “teatre de l’absurd”, les obres de Ionesco el que fan és organitzar escènicament una gran argumentació ad absurdum, és a dir, demostrar l’absurd d’una situació portant-la hiperbòlicament a l’extrem, per redundància, per repetició i exageració: si allò que es posa sota la lupa, augmentat es veu ridícul, la conclusió és […]

Cançons, senzillesa escenogràfica (un gran valor educatiu) i molt de joc per a una altra adaptació d’un clàssic per part de La Trepa (desembre tornen al Regina amb Cançó de Nadal, de Dickens). En tenen prou amb tres columnes clàssiques de cartó pedra i uns quants cons senzills a mode d’arbres per perfilar bé els diferents espais d’aquesta comèdia de Shakespeare: el de la cort, el taller dels artesans i el bosc on tots els personatges conflueixen. Tres blocs: la realitat trapella i màgica dels follets i les fades del regne natural, l’embolic calculat d’entrades i sortides, d’encontres i desil·lusions, d’enamoraments i desenamoraments dels cortesans, més la comicitat estripada del poble, que és la que sembla que fa més gràcia […]

Capricis té tant de joc formal que fa honor al títol. Paganini, al capdavall, treballava per als seus senyors, però avui esperem més de l’art, un punt d’emoció intel·lectual que ens faci mirar amb ulls nous no tan sols una partitura, sinó la major part del món que ens envolta. Si el virtuosisme ja no és un valor en si mateix, tampoc ho és la mera exploració formal (lèxica, morfològica i sintàctica, aquí no compten només les posicions dels ballarins en l’espai i com s’hi jerarquitzen, sinó també el tractament de les parts del cos, en algun cas articulació a articulació). Capricis és, doncs, ben bé l’altra cara de les obres d’Andrés Corchero, Tomàs Aragay i Sol Picó d’aquests dies. Hi ha […]