Quim Noguero

Espectacle humil, que posa la figura de l’espectador al centre de l’activitat artística. Perquè el Cinema a dues mans plantejat al teatre Almeria pel pianista Xavier Torras i el guionista de cinema Sergio G. Sánchez ha estat una conversa sobre la passió compartida per la música de cinema com a fil dramàtic i com a magdalena proustiana. Com deia Sánchez, la música de cinema és una màquina del temps. Quan és bona, només tornar a sentir-la no sols ens porta la pel·lícula a la memòria sinó, sobretot, la memòria a la nostra pròpia vida llavors que la sentíem per primera vegada. Torras i Sánchez semblaven un parell de fanzineros entusiastes, els sentíem parlar i volíem que ens convidessin a casa. […]

Que té a veure amb Les tres germanes de Txèkhov el text nou d’Oriza Hirata? És una declaració d’intencions. Hi coincideixen tres germanes, dins una família aïllada amb les il·lusions trencades, i unes quantes reflexions sobre la vida o el futur que els espera i desespera. Han passat cent anys des de les tres russes fins a les del japonès Hirata i, si fa o no fa, hi trobem tres quarts del mateix pel que fa als humans, disposats a les excuses més variades a l’hora d’enganyar-se. És curiós que, fora de discutir o perdre els estreps, la part més vital d’aquesta versió l’hi posin el divertit robot domèstic (arriba tard perquè ha trobat el col·lega dels veïns tornant de […]

Encesa feritat, si en poguéssim dir així de la veraç lucidesa sorgida del dolor, de la decepció, de les confrontacions entre la vitalitat juvenil i el desencarnament dels anys. Flames a la fosca esculpeix a llambregades els mons dels poetes amics Salvador Espriu i Baltasar Rosselló-Pòrcel. Ja en l’escenografia mateix, primer quan les piles de llibres trempen amunt juvenils com columnes gregues, després quan els volums són ales mortes escampades per terra com un jaç de flors tallades i, al final, quan en la postguerra aquest escampall apareix tapat, recobert pel gris del plàstic de bosses d’escombraries: un espai erm, eixut, estèril, que amaga a sota el llegat antic com els mobles vells tapats amb llençols a les golfes. Flames […]

En la dansa i en general, l’ADN de l’ànima és el cos. Només cal veure quines possibilitats tenim de sentir o de pensar quan no funciona bé. I, al revés, les magnífiques potencialitats expressives d’un cos en estat de gràcia. Fa això al cas perquè al programa de mà el sentit que es dóna al títol de l’espectacle de dansa L’ADN de l’ànima és més aviat naïf, connectat amb un estat ideal de l’esperit que pateix un bon tros d’herència judeocristiana inconscient, com també connoten els títols de les diferents escenes: “el dolor”, “la innocència”, “la càrrega (la responsabilitat)”, aquí amb subtítol i tot, o “el dubte”, “la vanitat”, “la superació”, etc. Fa por, oi? Doncs, en canvi, l’espectacle és […]

Esforç èpic, mastodòntic, un temporal de sentit expressat amb l’eficàcia i la gràcia del pas volàtil d’una primera ballarina. L’aparença escenogràfica de set televisiu, amb l’escenari ple de pantalles que tant transmeten primers plans o jocs de pla i contraplà del que passa en escena com s’omplen de la lluita esportiva i del duel polític televisat, té a veure amb la simultaneïtat i la fragmentarietat calidoscòpica del món contemporani. Shakespeare ens és proper perquè no para de tallar l’acció per saltar de l’una a l’altra banda i per donar veu i raons a tots els contendents. Si Hannah Arendt deia que el pilar de la política no és la veritat sinó prendre partit per una causa, Shakespeare s’apropa sempre als […]