Roser Garcia Guasch

El teatre té la missió de fer crítica social i de portar a escena molts dels temes que amoïnen la societat, totes aquelles situacions en las que les ganes de cridar i escopir són frenades per la contenció civilitzadora imperant. A Valèria Pisati li devem la idea, el text i la dramatúrgia. És una obra trencadora, molt atrevida amb certs moments còmics. Els textos són crus, descarats, grollers i provocadors. Pot crear sentiments de fàstic o enuig perquè porten a l’escenari les zones més fosques de l’ànima i la crueltat de la vida sense pudor ni contenció de cap mena amb una estètica enginyosa, curiosa i molt ben aconseguida. Parlen de dones, de mares, de filles, de pors, d’inquietuds i […]

Després de dos dies de la celebració de la Mare de déu de Montserrat, el públic del teatre Goula de Begues entonàvem amb més o menys encert, “el Virolai”. Mentre es prepara una gran festa comptant amb la col·laboració de tot el públic, els dos intèrprets parlen, discuteixen, s’expliquen parts de les seves complicades vides i ens demostren que existeix entre ells una profunda amistat i una complicitat que fa fluir l’obra pels camins de la veracitat i de la confiança. Aquesta és la part millor de l’obra, conèixer les seves vides fora de l’escenari. Sempre és fascinant pel públic pensar què passa quan aquell actor tan segur de si mateix arriba desenganyat a casa seva o com s’apaguen els […]

Està basada en la novel·la que l’Abbé Prevost va escriure al 1731, “Les aventures du Chevalier des Grieux et de Manon Lescaut” potser inspirada en les seves pròpies aventures i que el Parlament de Paris va fer cremar. Manon va ser una de les primeres òperes de Jules Massenet. Es va estrenar a l’Opéra Comique de Paris al 1884. No va ser fins al 1893 que Puccini no va estrenar la seva Manon Lescaut després de defensar que la de Massenet era una “Manon de Perruca empolvorada” i la seva seria una “Manon de carn i ossos”. El cert és que les dues es van alternant en tots els teatres d’òpera i aconseguint tant l’una com l’altre un èxit merescut. […]

John Boynton Priestley, dramaturg anglès del segle XX, tenia una habilitat especial per tractar les interioritats de les famílies amb totes les seves fortaleses i febleses i també sabia despullar amb cruesa els rancors, les desigualtats i a la vegada realçar el sentiment de pertinença familiar. En el mateix context li agradava desvetllar secrets en forma de thriller com ho va fer a “An inspector calls”, sempre en ambients de grups familiars benestants anglesos. Priestley va participar a la primera guerra mundial. La seva ideologia d’esquerres es manifesta en moltes de les seves obres. El temps i els Conway se situa al l’any 1919 en el si d’una família adinerada de Yorkshire que rep un fill que torna de la […]

Joan Yago ja ens va demostrar a “La Calòrica” la seva capacitat d’escriure textos amb una gran càrrega de profunditat. A “Fairfly”, “Feísima enfermedad y muy triste muerte de la Reina Isabel”, “Els ocells” o “De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda?” el plantejament de temes seriosos s’assentava sobre una base còmica. Aquesta no és una obra satírica com les altres però hi ha humor i entremig del dolor i la desesperació apareixen escenes d’una gran tendresa i esperança. La pèrdua d’un referent familiar important en un moment de molta vulnerabilitat és difícil d’empassar. El dramaturg, s’ha ben documentat i es nota la influencia de la psiquiatra Elisabeth Kübler-Ross, una dona que va fer una gran feina […]