Roser Garcia Guasch

Sergi Belbel ha fet la traducció de “Endgame” una obra que Samuel Beckett va escriure al 1957. Belbel n’ha estat també el director i l’han dedicat a Rosa Novell, directora i actriu que havia dirigit aquesta obra al 2005. “Final de partida” s’enquadra dins de les obres minimalistes que s’han anomenat de l’absurd i que encara no entenc com ens atrapen tant, què té de misteriós un moment o una situació que no porta enlloc com l’espera a Godot o aquest “Final de partida” que no és final ni principi sinó que senzillament descriu un fet, una situació estranya, incomprensible, surrealista. Saps que vas a veure un Beckett i que t’has de deixar anar sense esperar una història, un nus, […]

Lluna Gay és la dramaturga i la intèrpret d’un monòleg el fil conductor del qual és el sentit de l’existència. Amb un rerefons de dubtes i angoixes i, com la majoria dels monologuistes, va passant d’un tema a l’altre amb un gran sentit de l’humor tot i que en alguns moments demostra, amb gran expertesa, una profunda tristesa. Amb una escenografia original i uns visuals de personatges femenins de gran personalitat i repercussió històrica com Angela Davis, Rigoberta Menchú, Angela Merkel o Marilyn Monroe, Felipe Cifuentes les presenta a dues pantalles apareixent de manera aleatòria i esvaint-se poc a poc sense que distreguin l’atenció de les paraules de la protagonista. Elles l’acompanyen, li donen la mà pel camí de l’expressió […]

L’obra parla del tema de la decadència en la vellesa i Victoria Szpunberg ho tracta amb tota la seva cruesa. Ens recorda la pèrdua de facultats, d’autonomia i de la salut que quasi inexorablement arriba amb el pas dels anys. És un tema que volem oblidar però hi és i ens ho recorda. Com una picada d’ull a les tres germanes d’Anton Txèkhov, l’Olga, la Maixa i la Irina apareixen foses en una sola, l’Olga, que les interpreta a les tres encara que només apareixen per videotrucada. La Laia Marull és la filla que carrega amb el pes de les dificultats de la malaltia del pare i de les deficiències d’un sistema social que no arriba a tothom. Ella porta […]

Ana Maria Ricart Codina em va arribar per “El metge de Lampedusa” un teatre documental i crític amb la societat, i també amb “Encara hi ha algú al bosc” amb el millor estil de Svetlana Aleksiévitx, o “Barbes de balena” recorregut històric a través de les cotilles de les nostres àvies, o la darrera, una profunda investigació de “La Víctor C” que ens va aportar informació sobre Catarina Albert que molts no teníem. En totes elles, la seva formació periodística deixa una empremta clara i dona solidesa a les seves obres. Obsolescència programada és un guió original que ens ha sorprès pel canvi de rumb. Segons el programa de mà, el títol es refereix als electrodomèstics i altres aparells que […]

“La gent pot dir missa però la mort és de cadascú com ho és la vida” (Georgina Castillo) Les Impuxibles no deixen de sorprendre’ns a cada obra que presenten. Elles fan un teatre compromès amb la societat, amb el públic i amb elles mateixes. Des de “Limbo” que tractava de la transsexualitat, passant per la violència de gènere amb “Aüc-el so de les esquerdes” fins a la visibilització de les malalties mentals amb “Suit Toc num 6”, o l’esclavitud de l’estètica amb “Fam”, les Impuxibles treuen a la llum tot allò del que no ens atrevim a parlar però que tots sobreentenem per la mirada, el gest o la circumstància. Amb Harakiri, títol extremadament explícit, parlen del suïcidi, i com […]