Roser Garcia Guasch

Anna Alarcon i Xavi Sáez són els protagonistes d’aquesta història que va escriure Samuel Richardson al 1740 i que va portar al teatre Martín Crimp a mitad del segle passat amb el títol “When We Have Sufficiently Tortured Each Other: 12 Variations on Samuel Richardson’s Pamela”. Més de dos segles més tard, tot i que la trama no pot ser la mateixa, el tema continua essent desgraciadament molt actual: El poder i la dominació a través del sexe i de la fortuna. Tot i que no va ser el primer, a Richardson se’l considera un escriptor conegut per haver iniciat el gènere epistolar en la novel·la. A través de les cartes i del diari personal de Pamela es coneixeria l’assetjament […]

Un detectiu és contractat per un fotògraf en decadència després d’una vida d’èxits perquè investigui la seva mort que encara no s’ha produït. És un monòleg de Pablo Rosal i direcció de Ferran Dordal i Lalueza. Rosal n’és també l’únic intèrpret seguint una estètica cinematogràfica de detectius clàssics i ambientada a Barcelona. Ell juga amb els tòpics del cine negre i de la imatge de detectiu seductor, solitari i despreocupat. Amb el rerefons de la investigació d’un crim, juga amb l’atractiu que ens produeix la mort i tot el que l’envolta, les ganes de guanyar-la per tenir més poder sobre la vida. El relat és una pura reflexió filosòfica de gran qualitat literària que enganxa per la poesia del mateix […]

És la “Terra Baixa” (1896) més espectacular que he vist mai. Amb escenografia de Paco Azorín, el TNC fa un desplegament de mitjans tècnics que deixa el públic bocabadat i clavat a la butaca durant les dues hores llargues que dura la funció. Els moviments dels llums ens condueixen al Mas Bordís, a l’ermita, al molí, a les muntanyes i a la Terra Baixa que es veu des d’allà estant. És una adaptació de Pablo Ley que fa un parangó amb els moments convulsos que es vivien llavors a Barcelona. El moviment anarquista havia pres força i tres anys abans de la publicació de l’obra de Guimerà s’havia produït l’atemptat al Liceu (1893). La bomba a la processó de Corpus […]

“La bufanda” és la demostració que la combinació de dansa i teatre, cos i veu es complementen de tal manera que la història adquireix una altra dimensió, més real, més propera i també més profunda. La idea i la interpretació són d’Oriol Roca. La bufanda és un element que ens abriga i ens conforta però també ens pot escanyar i destruir. És un bonic símil sobre l’amor. Oriol Roca parla amb els ulls, amb els peus, amb tot el cos i ens parla d’una història, de la seva història, de trobades i pèrdues, d’amor i oblit. És l’expressió dels sentiments, de l’emoció, de la sorpresa, del dolor i del patiment. Tot està teixit amb un sentit molt fi de l’humor […]

El món dels clowns es vol renovar i canviar les velles maneres del nassos vermells. És el fill (Oriol Pla) qui proposa fer una creació amb una nova mirada. És una obra coral d’una família d’artistes que treballen junts des de fa molts anys tot i que alguns membres fan vida artística en solitari. Vam veure a Diana Pla a “Mis cosas y yo” fa un any a la Badabadoc. Era una obra difícil, agosarada i valenta en la que Diana Pla desenvolupava el seu millor rol de clown femení i ens va demostrar que era una excel·lent referent en aquest gènere. Oriol Pla va néixer i créixer en ambient de clowns i va sortir amb la seva mare a […]