Roser Garcia Guasch

Lluna Gay és la dramaturga i la intèrpret d’un monòleg el fil conductor del qual és el sentit de l’existència. Amb un rerefons de dubtes i angoixes i, com la majoria dels monologuistes, va passant d’un tema a l’altre amb un gran sentit de l’humor tot i que en alguns moments demostra, amb gran expertesa, una profunda tristesa. Amb una escenografia original i uns visuals de personatges femenins de gran personalitat i repercussió històrica com Angela Davis, Rigoberta Menchú, Angela Merkel o Marilyn Monroe, Felipe Cifuentes les presenta a dues pantalles apareixent de manera aleatòria i esvaint-se poc a poc sense que distreguin l’atenció de les paraules de la protagonista. Elles l’acompanyen, li donen la mà pel camí de l’expressió […]

L’obra parla del tema de la decadència en la vellesa i Victoria Szpunberg ho tracta amb tota la seva cruesa. Ens recorda la pèrdua de facultats, d’autonomia i de la salut que quasi inexorablement arriba amb el pas dels anys. És un tema que volem oblidar però hi és i ens ho recorda. Com una picada d’ull a les tres germanes d’Anton Txèkhov, l’Olga, la Maixa i la Irina apareixen foses en una sola, l’Olga, que les interpreta a les tres encara que només apareixen per videotrucada. La Laia Marull és la filla que carrega amb el pes de les dificultats de la malaltia del pare i de les deficiències d’un sistema social que no arriba a tothom. Ella porta […]

Ana Maria Ricart Codina em va arribar per “El metge de Lampedusa” un teatre documental i crític amb la societat, i també amb “Encara hi ha algú al bosc” amb el millor estil de Svetlana Aleksiévitx, o “Barbes de balena” recorregut històric a través de les cotilles de les nostres àvies, o la darrera, una profunda investigació de “La Víctor C” que ens va aportar informació sobre Catarina Albert que molts no teníem. En totes elles, la seva formació periodística deixa una empremta clara i dona solidesa a les seves obres. Obsolescència programada és un guió original que ens ha sorprès pel canvi de rumb. Segons el programa de mà, el títol es refereix als electrodomèstics i altres aparells que […]

“La gent pot dir missa però la mort és de cadascú com ho és la vida” (Georgina Castillo) Les Impuxibles no deixen de sorprendre’ns a cada obra que presenten. Elles fan un teatre compromès amb la societat, amb el públic i amb elles mateixes. Des de “Limbo” que tractava de la transsexualitat, passant per la violència de gènere amb “Aüc-el so de les esquerdes” fins a la visibilització de les malalties mentals amb “Suit Toc num 6”, o l’esclavitud de l’estètica amb “Fam”, les Impuxibles treuen a la llum tot allò del que no ens atrevim a parlar però que tots sobreentenem per la mirada, el gest o la circumstància. Amb Harakiri, títol extremadament explícit, parlen del suïcidi, i com […]

Manuela Infante és una de les moltes dones, dramaturga i directora que han aparegut en els últims anys a l’escena teatral. Amb 42 anys ja és reconeguda internacionalment. Una de les seves obres “Estado vegetal” va ser programada al juliol del 2019 a la Biennale di Venezia i aquesta producció del Teatre Nacional, “Fuego fuego” ens confirma la vàlua d’aquesta xilena que busca formes experimentals de la dramatúrgia. Ella fa recerca sobre tot allò que no és humà fent un teatre post-antropocèntric. Amb “Estado Vegetal” investiga, dialoga amb el món vegetal. Actualment està treballant en una obra sobre les pedres i el món mineral. En aquesta línia no humana, ens presenta aquesta obra, en la que el foc és el […]