Roser Garcia Guasch

La gran oferta de teatre i de musicals denota que la normalitat ha arribat a casa nostra. L’eufòria d’haver superat (casi) una pandèmia, veure un teatre ple i als actors, actrius, ballarins/es, als tècnics i maquinistes saludant des de l’escenari ha estat molt emocionant. Àngel Llàcer i Manu Guix tiren pel dret i pel camí fàcil i segur. Al 2008 van presentar “Què, el musical”, un espectacle de creació que va obtenir el premi Butaca a la millor composició musical per Manu Guix i la van veure més de 53.000 espectadors. Després de l’èxit de “La jaula de las locas” i “La tienda de los horrores” (cap dels dos originals), continuen apostant per un teatre musical comercial i en castellà […]

Angelin Preljocaj, nascut a Paris el 1957, fill de pares albanesos, ha fet una carrera artística meteòrica. Inicia els seus estudis de dansa contemporània a París. Al 1980 marxa a EEUU i torna un any més tard per incorporar-se a la companyia de Dominique Bagouet. A l’any següent ja n’és director assistent i al 1984 funda la seva pròpia companyia. Preljocaj sempre utilitza la música de grans compositors per a les seves coreografies. Ho va fer amb Prokofiev, Vivaldi o Weber. En aquesta ocasió és Shubert l’escollit amb el seu “Viatge d’hivern” (Winterreise). El baríton Thomas Tatzl acompanyat del pianista James Vaughan fa una magnífica interpretació de 24 cançons que Shubert va composar sobre poemes de Wilhelm Müller escrits al […]

Aquesta obra ja està de gira per Catalunya. Havia llegit alguna crítica i tenia por de veure una història sobre uns fets viscuts relativament recents (els atemptats de la Rambla i Ripoll, el referèndum, el 155 i les manifestacions per la sentència dels presos polítics) i que tots recordem molt bé. No em cal que m’expliquin la meva pròpia història, no cal que ens facin una interpretació quan cada u ja té la seva pròpia opinió. Però m’he refiat de l’experiència de Jordi Casanovas amb els arguments polítics i la capacitat de Ferran Utzet com a director. El tema era perillós però ells són una garantia de serietat. Ha estat una agradable sorpresa. És una història “de menjador” on es […]

L’únic protagonista entra a l’escenari amb un abdomen gros que ens fa palès el seu embaràs. Entra en silenci i es manté una bona estona mirant al públic amb un posat avergonyit, encuriosit, provocador. És el silenci del presagi d’una història turmentada. La premsa ja s’ha fet ressò recentment d’algun home embarassat. En teatre, la primera vegada que vaig veure tractar la transexualitat va ser a “Limbo” de “Les Impuxibles” fa ja uns quants anys. Com Limbo, és la història d’un trànsit i es presenta en tota la seva cruesa i honestedat. La confusió, la por, el rebuig i la incomprensió acompanyen al protagonista durant gran part de la seva vida fins al reconeixement i acceptació de la seva identitat […]

Fa poc més d’un segle, les dones podien ser les protagonistes de les novel·les escrites per homes. Si les escrivia una dona havien d’utilitzar un pseudònim per poder sortir a la llum. Avui, Caterina Albert no necessita el seu nom original. Tots sabem que al darrera de Víctor Català hi ha una gran escriptora. Podríem dir que Solitud a Stromboli és una obra femenina ja que són dones les protagonistes de les dues obres comparades com ho són també la directora, la guionista, la dramaturga i la intèrpret. Ningú dubte ja de la capacitat de la dona per escriure, crear, dirigir i interpretar. Imma Colomer dirigeix en aquesta ocasió una conferencia magistral teatralitzada molt original amb dramatúrgia de Núria Casado. […]