Roser Garcia Guasch

Me la vaig deixar perdre la primera vegada coneixent que era una de les grans de la temporada. Shakespeare + Dagoll Dagom + Llach són per separat grans feres del teatre però no em podia ni imaginar la grandesa de la combinació. Shakespeare publica a partir del 1600 les grans tragèdies: Hamlet, Otelo, Macbeth però a partir de 1608 canvia de registre i entra de ple en el gènere de la tragicomèdia sovint amb un final feliç com passa a “Pèricles, Príncep de Tir” o en la seva darrera peça “La tempesta” amb la qual va posar fi a la seva trajectòria teatral. De Dagoll Dagom ja no ens sorprèn res. Des d’aquella “Antaviana” fins a “Maremar” no han parat […]

A l’obra P.A.U. jo mateixa li vaig anar canviant el títol per “Por als ulls” fins al punt que quan vaig arribar al teatre vaig pensar que s’havien equivocat. Podrien haver posat aquest títol perquè és la por el que m’han transmès aquests tres personatges travessant el Mediterrani buscant la terra promesa. Amb una posada en escena mot senzilla, Carolina Llacher ens presenta tres vides diferents que tenen en comú la recerca d’un món millor. Una mica de sorra, unes bosses, roba, tres cadires i una bona il·luminació (Anna Espunya) dirigida al que parla són suficients per posar la mirada a la història que presenten. Són tres relats en primera persona i aquest és el punt fort de l’obra. Tot […]

La Peya va posar música a un taller d’Eòlia i de taller s’ha convertit en una obra que es mantindrà temps als escenaris. Ella tan posa música a un taller com fa música incidental, com composa per concerts sola o acompanyada. Sempre amb el seu gran talent de compositora i intèrpret. Em va emocionar molt i no sé exactament perquè. No era la identificació amb les històries ni la nostàlgia que algunes destil·laven. Era la música i la magnífica interpretació del piano i de les veus. Me’n vaig anar a casa sentint i cantant: ..”i tancaràs els ulls Viatjaràs molt lluny Quan vulguis pots tornar Però no t’adormiràs”… És un joc permanent amb el temps i l’espai, un joc amb […]

Pere Riera ha escrit i dirigit una obra entranyable i és així, perquè aquells que no hagin conegut el 600, que segurament seran molts, hi trobaran molts aspectes que els faran somriure, plorar en alguns moments i en d’altres, identificar-se amb algun personatge però sempre amb un toc de tendresa cap a tots ells. Es tracta d’una obra sobre les relacions familiars que són sempre, complicades. En una hora i quaranta cinc minuts aflora tot allò que de ben a prop o de lluny hem pogut viure: gelosies no confessades, secrets no desvetllats, absències no acceptades, rols auto-imposats, retrets i culpes que van sortint i que fan que l’escenari es converteixi en un gran plató psicoanalític on es descobreixen els […]

Sorprenent, molt sorprenent és la posta en escena de Franc Aleu. És una escenografia moderna i atrevida, que utilitza tots els mitjans de la tecnologia visual. I és això el que més m’ha cridat l’atenció de l’obra i que m’ha fascinat en tot moment. Segons Aleu, Puccini és una mena de Spielberg del seu temps, perquè feia realment espectacles. Benvingut Franc Aleu al palau de l’òpera. Una base giratòria fa rodar un escenari que va canviant de cara segons l’escena. Els llums, els vídeos, la realitat virtual i totes les noves tecnologies estan posats al servei de l’escenari. Atrapats en aquesta realitat virtual està el cor, present en tot moment però ocult al darrera d’unes ulleres 3D. Es converteix en […]